Tenia raó Xavier Rius en el seu article del passat 15 de març sobre els viatges de Josep-Lluís Carod-Rovira, a propòsit de la foto que aquest es va fer amb el cap de la tribu equatoriana dels Shuars. Deia Rius que, "malauradament, la política funciona cada vegada més a base de foto i de titular", i recordava que la competència "de govern de Carod ha quedat reduïda amb prou feines a quatre àrees: Esports, Afers Religiosos, Política Lingüística i Cooperació", ja que el tripartit es va veure obligat "a fer-li una llei a mida per legalitzar la seva situació i fer-lo vicepresident". Doncs sí, aquest és el magre poder que José Montilla ha deixat a Carod. Un poder merament ornamental destinat, segons sembla, a la seva promoció mediàtica en clau interna d'Esquerra per contrarestar les cireres que remena Joan Puigcercós des de l'aparell del partit. Així, mentre aquest últim controla tots aquells militants que li deuen feina i un plat a taula, Carod es postula com a figura pública associada sistemàticament a coses positives: inauguracions, obertura d'ambaixades, donacions econòmiques... En ambdós casos, però, la societat hi percep objectius personals més que no pas objectius nacionals, i això fa que el futur electoral d'Esquerra pinti molt magre. I no tan sols perquè així ho indiquen els estudis d'intenció de vot -ara mateix perdria entre 5 i 6 escons segons el Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública-, sinó perquè, d'aquí a les eleccions, la davallada encara pot ser més espectacular fins a quedar-se amb només 12 o 13 diputats. És el que passa quan el capità crida "Sóc el millor, sóc el millor!" mentre el vaixell s'enfonsa. Res d'això, però, no sembla capaç de fer-los reaccionar. I és que Esquerra és ara mateix una mena d'amfisbena, aquell animal mitològic amb dos caps, un al davant i l'altre a la cua, que s'alimenta de formigues. Unes formigues que són una trista i il·lustrativa metàfora de les engrunes de poder amb què, contradient Ovidi Montllor, s'alimenta actualment Catalunya.
Sigui com vulgui, l'estratègia d'Esquerra sembla dissenyada pel seu pitjor enemic: lliurar el país al mateix espanyolisme d'esquerres que els havia expulsat del govern, convertir-se en el seu aval, diluir-s'hi, afavorir la recuperació de CDC fent que sembli més sobiranista que ERC, perdre més de la meitat dels votants a les eleccions espanyoles, rebre un càstig sever a les europees i patir un més que probable cataclisme a les properes eleccions catalanes. Certament, només un enemic podria fer una cosa així. Però no hi ha reacció, ni tan sols tractant-se d'una diàspora de votants les elevades xifres de la qual només poden ser ignorades per algú que s'hagi begut l'enteniment. En aquest sentit, el silenci de Joan Carretero és intel·ligent. Sap que els responsables d'aquest naufragi poden acabar com el capità Ahab obsedit amb Moby Dick. La prova és que només responen amb desqualificacions a tots aquells que els retreuen el canvi de rumb del partit. Ara, ves per on, resulta que Joan Carretero, Hèctor López Bofill, Salvador Cardús o jo mateix ens hem convertit en radicals i en convergents. Aquest és el seu patètic i galdós argument. La paradoxa és que poques coses recorden tant Convergència com l'actual cúpula d'Esquerra cada cop que aquesta utilitza el terme "radicals" per definir els crítics. O no era "radicals" el qualificatiu amb què CiU, des del govern, definia les crítiques que li arribaven d'Esquerra Republicana quan aquesta era a l'oposició?