Sempre és un plaer ser espectador d'un muntatge de Dolors Vilarasau, i la seva versió de Les cunyades, del quebequès Michael Tremblay, estrenada la setmana passada a Mira-sol, també ho va ser. Com ella diu, "Catalunya no és el Quebec però s'hi assembla". S'hi assembla en l'àmbit polític i també en el lingüístic. En el primer perquè es tracta de dues nacions sense Estat i en el segon perquè la seva llengua pateix la proximitat devoradora d'una de més potent; l'anglès, en el cas quebequès, i l'espanyol, en el català. Tremblay situa l'acció en un barri de Mont-real en el marc de l'anomenada Revolució Tranquil·la dels anys seixanta, quan el país va començar a experimentar una transformació socioeconòmica que va significar l'eclosió de l'independentisme i una lluita contra l'ensenyament bilingüe. Dolors Vilarasau adapta la història a Catalunya i la situa en la dècada següent, quan Franco agonitza, i ens mostra la caiguda dels tabús morals, la incorporació de la dona al treball i l'alliberament sexual alhora que veiem la degradació a què havia arribat la llengua catalana i el seu abandonament per part de persones amb deliris de grandesa que parlaven en espanyol per escalar socialment. Formidable el treball de base de Vilarasau amb aquestes catorze actrius sense cap experiència professional. Totes estan esplèndides, especialment Virgínia Cervera en el paper de Lola –quina veu més maca i teatral que té- i Maria Vancells en el d'Encarna –molt dotada per a la comèdia. Molt emotiu també el final, amb la cançó d'Ignasi Roda. Ara només resta que aquest muntatge es pugui veure al centre de Sant Cugat amb l'ajut de Marta Subirà i Susanna Pellicer, responsables municipals de les àrees de la dona i de la igualtat. Seria una llàstima que tant d'esforç quedés reduït a les tres úniques funcions de Mira-sol.