Sembla que hi ha un gran nerviosisme a la direcció d'Esquerra Republicana davant l'espectacular davallada que pronostiquen els estudis d'intenció de vot. La més que probable pèrdua de la meitat dels diputats en les properes eleccions i el retorn a la condició de partit petit són motiu d'inquietud per part d'aquells que hauran d'assumir-ne la responsabilitat. Els nervis, però, per bé que són humans, fan dir coses altament reveladores. Reveladores d'una manera de ser i de pensar. Poden sobtar, no hi ha dubte, sobretot quan el nerviós, en estat de calma, predica coses diferents, però tenen un efecte clarificador i certifiquen allò que els bons observadors ja intuïen. En aquest sentit, el missatge de la cúpula d'Esquerra als crítics -disfressat de declaració personal de Xavier Vendrell- ha estat clar: qui no estigui d'acord amb la direcció del partit té les "portes obertes". Són paraules molt greus, perquè demostren que la cúpula ha confós el partit amb casa seva, però gens sorprenents. N'hi ha prou de recordar que ja l'any 2007 Josep-Lluís Carod-Rovira va convidar els crítics a marxar amb aquestes paraules: "Certes consideracions, que respecto però no comparteixo, potser s'haurien de fer sota unes altres sigles polítiques". És a dir, una versió amable del famós "o penses com jo o ja te'n pots anar". És comprensible, sense oposició es viu més tranquil. El crític és massa poderós quan actua des de dins del sistema, per això cal fer-lo fora. Així tot és més fàcil. Si critica la línia del partit se'l desqualifica titllant-lo d'adversari, si critica l'espanyolisme imperant se'l desacredita titllant-lo d'extraparlamentari. Per sort, l'independentisme puja. I el més il·lustratiu és que ho fa quan Esquerra baixa.
Tanmateix, res d'això no impressiona els dirigents republicans. Els posa nerviosos, sí, però no els impressiona. Per això, en lloc de preguntar-se per què l'avió perd alçada, es limiten a posar-se el paracaigudes i a preparar-se per saltar. El que ignoren és que salvaran la vida, però no pas el càrrec. És impossible que algú que ha foragitat els votants, que ha desballestat el partit, que l'ha subordinat a una força política antagònica i que ha dividit profundament l'independentisme continuï controlant el timó de la nau republicana després de les properes eleccions catalanes. I és que, quan es tracta de sigles, cal mantenir-se lleial a allò que representen. Esquerra va perdre les eleccions i el seu lloc era l'oposició. Lliurar el govern a una força espanyolista perdedora només tenia sentit si aquesta -afeblida- subscrivia els drets nacionals de Catalunya. Altrament estaríem parlant d'un suïcidi. I això és el que finalment ha estat l'estratègia republicana, un suïcidi, perquè el PSC-PSOE no sols no subscriu els drets nacionals de Catalunya sinó que s'ha revelat com una formació al servei incondicional dels interessos nacionals espanyols. Per això, ara que Catalunya, asfixiada, ha deixat de ser la "fàbrica d'Espanya", treballa per convertir-la en la fàbrica de vots de Rodríguez Zapatero.