La futura llei de cinema que pensa impulsar el conseller Joan Manuel Tresserras d'acord amb la qual el 50% de les còpies de totes les pel·lícules que s'estrenin a Catalunya hauran d'estar doblades o subtitulades en català està provocant un gran nerviosisme en els sectors vinculats a la indústria cinematogràfica. És una llei justa -encara ho seria més si el doblatge fos només en la llengua pròpia de Catalunya- que pretén acabar amb el totalitarisme lingüístic imposat per Franco l'any 1941 -seguint els decrets de Mussolini a Itàlia i de Hitler a Alemanya- i garantir el dret dels catalanoparlants a veure les pel·lícules en la seva llengua en el seu país, però el sectors de la distribució i de l'exhibició són com la Conferència Episcopal Espanyola i els organismes estatals de l'esport: per a ells no passa el temps. Van viure encantats amb Franco i, trenta-quatre anys després de la seva mort, volen que tot continuï exactament igual. En donen fe les declaracions de Camilo Tarrazón, president del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, al diari Avui mostrant-se totalment contrari al desenvolupament de la llei i dient que els catalanoparlants no han de poder veure les pel·lícules en català perquè el dret a triar la llengua al cinema "no existeix".

La notícia, tanmateix, no és que el senyor Tarrazón sigui capaç de dir aital barbaritat, sinó que no es ruboritzi en dir-la. La seva argumentació és aquesta: "No és veritat que existeixi aquest dret. Jo no puc triar la llengua de l'Avui. Ni la de la La Vanguardia. Tele-5 no la puc veure en català. TV3 no la puc veure en castellà. Per què una quota del 50% al cinema, quan la quota no hi és en molts altres àmbits?". Al senyor Tarrazón no li passa pel cap que la comparança està fora de lloc per raons òbvies. L'Avui i La Vanguardia són diaris que es venen en la llengua original en què estan escrits, no hi ha cap manipulació posterior. I pel que fa a TV3 i a Tele-5 també emeten en la seva pròpia llengua, per això la primera projecta les pel·lícules doblades al català i la segona a l'espanyol. A partir d'aquí, l'espectador tria quin mitjà vol consumir; i si és TV3 qui projecta en català la pel·lícula que ell voldria veure en espanyol sempre tindrà la possibilitat de llogar-la o de comprar-la en DVD. I és que una pel·lícula no és una empresa, és una obra artística, i l'administració té el deure de protegir-la de la manipulació. Un exhibidor cinematogràfic és com un galerista, exhibir una obra no li dóna dret a manipular-la. I si l'administració n'admet la manipulació lingüística, aquesta s'ha d'atenir a la llei; i la llei diu que a Catalunya hi ha dues llengües oficials: català i espanyol.

Jo, com a persona que estima el cinema, no estic a favor del doblatge, si més no en les pel·lícules per a adults. Però entenc que mentre aquest existeixi és inadmissible que l'administració no vetlli pel dret dels catalanoparlants a veure el cinema en català en la mateixa mesura que els hispanoparlants el veuen en espanyol. Per altra banda, l'argument-amenaça del senyor Tarrazón pronosticant que les companyies nord-americanes deixaran d'estrenar les seves produccions a Catalunya perquè pagar el doblatge al català no els surt a compte és per morir-se de riure. El doblatge d'una pel·lícula costa entre 6.000 i 30.000 euros i la recaptació a taquilla d'un títol mitjà, com ara Darkness o Minority Report, només a Barcelona, oscil·la entre els 150.000 euros i els 600.000 euros en les dues primeres setmanes d'exhibició. Qui renunciaria a aquests guanys per no gastar-se'n només 30.000?

Que fàcil que era tot quan governava Franco, oi, senyor Tarrazón? Sí, ja sabem que avui dia tothom es declara antifranquista, però hi ha antifranquistes que en l'època de Franco vivien molt bé.

El Singular Digital , 14/4/2009