A partir d'un personatge masculí ingressat a l'hospital víctima d'un atropellament, Víctor Alexandre dóna veu a set dones que, polaritzades pel fet tràgic d'en Ricard, ara en estat de coma, ens van desgranant la seva pròpia vida i la seva relació, més o menys propera, amb el malaguanyat. Des de la dona que el colpeja amb el cotxe, potser massa apressada (Anna), fins a la mare (Bruna), l'exesposa (Carla), la infermera (Daniela), la filla (Elena) i les dues amants (Flàvia i Gavina), totes set aniran aproximant-nos en els meandres íntims de la seva existència i els detalls de la seva relació amb en Ricard, el pintor.

Potser no és casualitat que Alexandre hagi presentat amb èxit aquest recull de relats al premi Mercè Rodoreda, autora que va excel·lir en la nostra tradició a donar veu a les dones, a atorgar la conducció del relat a les pròpies protagonistes, les quals ens aniran parlant desinhibides, soltes, sense embuts, engrunant els aspectes més ocults que vertebren les seves vides. Tot servit amb una prosa concisa, imbuïda de la naturalitat que l'autor vol posar en el centre dels lligams que uneixen els homes i les dones. Així, l'Anna, que corria massa perquè tornava cap a casa després d'haver fet el salt al marit, patint a hores d'ara perquè l'accident no descobreixi la seva infidelitat. O la mare del ferit, Bruna, la qual guarda els records més antics, la ment plena d'històries de familiars i d'amics, de tragèdies domèstiques, però també de les seves pròpies dispersions extramatrimonials. I és que totes tenen històries relacionades amb el sexe, viscut amb desinhibició, relatat en tots els detalls de les fantasies femenines, tot i haver-hi també apunts sobre les calamitats que comporten els maltractaments masculins. Les veus d'aquestes dones ens engrapen per la seva vivor, per la veritat que transmeten les seves històries, sentides amb tota la immediatesa que permet el to descarat, fluït, desfermat i un bon punt orgiàstic. La Carla, l'exesposa, se'n recorda, de tot allò viscut i patit amb en Ricard, i malgrat la separació li acabarà dient: "Encara t'estimo i mentre visqui tindré un sentiment molt gran per tu". I la seva infermera, Daniela, que viu el fet a través de la professionalitat, encara que també el seu pensament deriva cap el més privat, cap a la insatisfacció matrimonial, les rutines i els petits desencisos. I la seva filla, Elena, que desitja recuperar el temps perdut, redimir-se d'alguns errors que han marcat la relació amb el seu pare, alhora que també descobrim la seva vida sentimental. O la seva vella amant, Flàvia, gelosa de la seva independència; i finalment la Gavina, que es planteja el futur i els límits fins a on pot arribar aquesta relació present, que tanmateix endevinem finalment feliç.

Set dones i un home sol, al mateix temps que ens porta a la intimitat de les veus femenines amb la fogositat que permet el monòleg interior, retrata diverses maneres d'entendre les relacions entre homes i dones, reivindicant una manera més lliure d'entendre-les, més enllà d'esclavatges desgastats o de cicles vitals acomplerts, superant les diverses misèries sexuals que acaben cimentant la comunitat humana.

Les dones d'aquesta ficció de Víctor Alexandre viuen la sexualitat amb llibertat i amb nomadisme, cap una forma més plena d'eros expansiu. A més, de fons hi trobem el paisatge moral del país, els canvis en els costums que emmarquen les relacions que ha experimentat el país en les darreres dècades. Els contes d'Alexandre reivindiquen sense prejudicis una ars amatoria que potser ens porti a ser més humans i a gaudir amb més plenitud de les nostres múltiples vides íntimes.

Presència , núm. 1937, 10/4/2009