Deu haver-hi molta desesperació en la cúpula d'Esquerra per recórrer a l'estirabot, a la mentida i a la calúmnia com a arma d'atac contra els militants i simpatitzants que no pensen com ella. La desesperació, ja ho sabem, fa dir (i fer) moltes barbaritats. Tanmateix, cal admetre-ho, de motius per al neguit no li manquen, a l'esmentada cúpula, ja que no sols s'ha convertit en l'ombra d'un altre partit sinó que amb aquesta acció ha fet créixer les expectatives electorals de CiU, la força rival que volia fer desaparèixer. "És que si nosaltres no haguéssim pactat amb el PSC, ho hauria fet CiU", diu la direcció republicana. I hi afegeix: "Per què CiU ha de poder pactar amb el Partit Socialista i nosaltres no?". Doncs per una raó molt senzilla: perquè un partit que es proclama independentista només pot pactar amb un partit espanyolista si aquest s'avé a defensar els drets nacionals de Catalunya. Per penjar la bandera espanyola al balcó de Governació, per aplicar la tercera hora de castellà a les escoles o per demanar que Barcelona sigui subseu de Madrid en els Jocs Olímpics no cal cap independentista al govern.

Aquest estat de coses, per tant, explica el neguit perillosament tenyit de ràbia que empeny la direcció d'Esquerra a emprar el recurs de la difamació per salvar algun moble abans que el vaixell s'enfonsi. Aquesta, si més no, era la intenció de Carod quan, referint-se a la possibilitat que Joan Carretero impulsi una nova opció política, responia: "Em sembla molt respectable que l'independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític". Mai Carod no havia caigut tan baix. Mai Carod no havia recorregut a una fal·làcia tan miserable per atacar algú. Però, qui sap, potser el Carod que coneixíem era només una màscara i ara, a poc a poc, es va situant en el lloc polític on se sent més còmode: a la dreta del pare Montilla. Al capdavall, Carod deu a Montilla els darrers tres anys de la seva vida política. Recordem que és Montilla qui el salva de les urpes de l'ambiciós Puigcercós i qui crea expressament per a ell un càrrec honorífic. Hi ha un preu, però. Un preu que obliga Carod a explicar acudits com aquest: "Algú s'imaginava fa uns anys escoltar el president Montilla dient el que diu, en matèria lingüística, per exemple?". Doncs sí, és un acudit. Però un acudit que produeix vergonya aliena, perquè cal haver perdut el sentit del ridícul per presentar Montilla -l'home que va rebaixar l'Estatut 24 hores després de ser aprovat pel Parlament- com un abanderat del catalanisme. Tanmateix, encara veurem coses més galdoses. Qui sap, potser l'ingrés de Carod a les files del PSC-PSOE.

El Singular Digital , 21/4/2009