Esquerra Republicana s'enfonsa per moments. El partit polític que l'any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L'Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l'autoestima a Catalunya s'ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s'arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l'espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l'escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d'arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d'efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d'efecte n'hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d'Esquerra n'hi ha molta, de vanitat.

És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d'Uriel Bertran. En un article excel·lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l'opció de Joan Carretero i denuncia que "la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació". Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l'escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l'ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d'Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S'estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

El Singular Digital , 28/4/2009