Set dones i un home sol és un recull de relats breus, distingit amb el Premi Mercè Rodoreda 2008, que representa la segona incursió de Víctor Alexandre en el món de la ficció narrativa. Més conegut pels seus assaigs polítics de reivindicació dels nostres drets i llibertats nacionals, l'Alexandre narrador no deixa de tenir, des del punt de vista formal, coincidències amb l'Alexandre assagista: una redacció que flueix, clara i transparent, on tot es diu pel seu nom i sense embuts. Alhora, trobem tocs de catalanocentrisme, no s'entendria sinó en una persona compromesa amb el país i la llengua, com és Alexandre. Malgrat això, l'autor no comet l'error de permetre que el seu vessant polític incideixi en les seves trames ficcionals, tal com ja va demostrar en el seu recull de narracions anterior -El somriure de Burt Lancaster- on, entre d'altres qüestions, plantejava la importància de l'atzar en la quotidianitat.

Aquest nou recull d'Alexandre -Set dones i un home sol- consta de set relats corresponents a cadascuna de les set dones del títol. En aquest cas, però, es tracta de narracions que, tot i ser individuals, estan interconnectades. El nexe comú, el pretext -o McGuffin, per dir-ho en termes cinematogràfics- és l'home sol, l'home prostrat en coma darrere d'un vidre a la unitat de vigilància intensiva d'un hospital. A prop seu, les set dones esperen que es recuperi. Els motius són diversos: des de la noia que ha tingut la mala sort d'atropellar lo, fins a la infermera que en té cura, passant per les diverses dones que hi mantenen un o un altre lligam afectiu (la mare, la filla, les excompanyes...). Durant l'espera, elles també estan soles, cadascuna amb els seus pensaments, que flueixen en llibertat. D'aquesta manera, apareixen davant nostre més despullades que si anessin sense roba. Se'ns mostren tal com són a mesura que van expressant els seus desigs, les seves contradiccions, les seves pors, els seus penediments, els seus secrets i les seves inseguretats. És per això que en totes les narracions hi apareix el sexe com un dels components essencials de la intimitat de totes i cadascuna d'aquestes dones. Tanmateix, el tema central del recull són els sentiments i les relacions entre home i dona. A banda, hi apareixen temàtiques com la violència de gènere, la necessitat de referents paterns o, novament, la inquietant presència de l'atzar envoltant les accions més quotidianes. Al llarg de tot el llibre van desfilant, doncs, les diverses vivències que aquestes dones exposen. Moments emotius, tendres, eròtics, angoixants, divertits, contradictoris... No obstant això, malgrat que es tracti de pensaments, Alexandre també hi introdueix fragments dialogats, a mesura que les protagonistes mateixes recorden converses passades, les quals li serveixen per acabar de bastir l'acció. A més, com és habitual en Alexandre (pel que fa a l'assaig i a la ficció), trobem referents cinematogràfics que apareixen puntualment i piquen l'ullet a l'audiència més cinèfila.

En aquests set retrats de dona, l'autor cobreix un ampli ventall d'edats (entre els trenta i els vuitanta) i d'actituds vitals. Són dones que estimen, s'enamoren, es desencisen, que els agrada sentir plaer i donar-ne, que pateixen, que gaudeixen, que es plantegen els seus sentiments, que amaguen secrets inconfessables, que perden els papers i acaben sent cruels... Són relats que agradaran el públic femení per la identificació que podran sentir amb les protagonistes en un moment o altre, alhora que resultaran també interessants per als lectors masculins emocionalment intel·ligents. Al llarg de la història de la literatura i del cinema, els homes no han fet més que inventar-se les dones a la seva conveniència -i és evident que encara ho fan, amb comptades excepcions. Una d'aquestes excepcions és l'obra de Víctor Alexandre. Els retrats que hi fa provenen d'una observació sàvia i atenta de les dones -òbviament, és un camp que li interessa-, i estan fets des de l'honestedat, ja que planteja la igualtat i la llibertat sexual de les dones sense posar-hi paranys. És un encert, per exemple, que una de les protagonistes es comparteixi entre tres homes, temàtica no apta per a masclistes (siguin homes o dones, que també n'hi ha) i amb la qual contradiu el tòpic masculí educacional tan estès, segons el qual les dones no podem tenir les mateixes necessitats que els homes. En definitiva, doncs, Víctor Alexandre ens ofereix un recull de reflexions, en un fluir narratiu àgil i amè, al voltant de la complexitat de les relacions humanes vista des d'ulls de dona, sense que en cap moment el delati la seva personalitat masculina real. Els mèrits diversos dels relats han propiciat que aquest nou llibre vagi de bracet amb el prestigi rotund que dóna el fet d'haver estat el guanyador del premi Mercè Rodoreda. Després del recull anterior, ara assistim a la consolidació de Víctor Alexandre com a narrador.

Lletres , abril-maig 2009