Hi ha catalans que es dediquen a perdonar la vida a l'independentisme català i que, de pas, es reten homenatge a si mateixos. M'hi va fer pensar la columna d'en Manuel Cuyàs a El Punt, el passat 23 de maig. Són aquells catalans -la majoria amb cognoms de soca-rel- que un cop a la setmana dinen amb Déu i el conviden a una copa. De fet, són uns grans comediants. Els encanta fer-nos creure que són l'encarnació de la divina clarividència. La realitat, però, és que quan acaben la funció i es queden sols, se'ls menja la por. Insegurs com un nadó, aquests catalans viuen immersos en l'autoodi, un autoodi que els empeny a mossegar tot allò que els recorda que entre el seu ego i el compromís sempre trien el primer.


Són els catalans que subscriuen el que amb ironia deia en Cuyàs: que l'endemà del dia que Catalunya se separés d'Espanya el Barça romandria a la lliga espanyola, TV3 mantindria els referents espanyols i els catalans ballaríem sevillanes, jugaríem a la loteria de Madrid i connectaríem amb les campanades de la Puerta del Sol.

L'autoodi no cal cercar-lo, s'exhibeix nu. El problema és que sovint diu barbaritats. Les mateixes barbaritats que més tard es tornen en contra seva i l'enfonsen encara més en la mediocritat. O no és mediocritat haver de recórrer als arguments de l'ultradreta per escarnir el dret de ser i de decidir per un mateix? Ni una coma tocarien els hereus ideològics d'en Franco, del discurs dels autoanomenats universalistes d'esquerres. I és que el nacionalisme espanyol sempre s'ha entès molt bé amb el col·laboracionisme català. De fet, no poden viure l'un sense l'altre. No és estrany, per tant, que, quan dels drets de Catalunya o d'Euskadi es tracta, hi hagi tantes coincidències. No és estrany perquè, com diu la cançó d'en Serrat, "Ningú no sap el que compra, ningú no diu el que ven": la ultradreta es disfrassa de dreta i el centredreta ho fa d'esquerra. Només els reiterats pactes contra Catalunya i Euskadi els desenmascaren.

Per això hi ha Borrells i Boadellas que es dediquen a blasmar l'independentisme català. Perquè és això i no pas el feixisme constitucional que ens ofega el que de debò els neguiteja. Tampoc no els amoïna la galdosa submissió d'un govern català -n'hem de dir govern?- amb l'esquena corba per la pusil·lanimitat, els genolls pelats per la diària genuflexió i el cul glaçat per la insostenible lleugeresa dels seus pantalons. Ells no tan sols no volen la independència del seu país, necessiten, a més, ridiculitzar-la per sentir-se bé. És el comportament lògic d'aquells que, sabent-se en fals, es deleixen per honorabilitzar la seva indignitat. Heus aquí perquè l'independentisme té tan mala premsa entre els encongits: perquè va directe a la consciència, i la consciència, a diferència del barret, és difícil treure-se-la de sobre.

L'endemà de la independència, Catalunya no entraria en un estat de felicitat suprema, Catalunya entraria a les Nacions Unides, un organisme al si del qual només hi tenen veu i vot els pobles dotats d'estructures d'Estat. No sabem si Andorra, Malta o Xipre parlen de tu o de vós als seus interlocutors, però no hi ha dubte que hom se'ls escolta quan ho fan. L'endemà de la independència, Catalunya no esdevindria terra de glòria, sinó un poble adult capaç d'autogovernar-se sense tutories. L'endemà de la independència, la llengua pròpia de Catalunya deixeria de ser un mèrit pintoresc per convertir-se en un requisit imprescindible; el Barça no seria a la lliga espanyola sinó a la imminent lliga europea; TV3 abandonaria els referents espanyols -com la televisió de Timor Est ha abandonat els referents indonesis- i es transformaria en el que ara no és: la televisió nacional de Catalunya; la loteria espanyola perdria l'hegemonia en favor d'altres ofertes europees i les campanades de la Puerta del Sol serien les campanades que els universalistes continuarien escoltant amb el fervor del català que s'abraça a l'espanyolitat com l'espanyolitat s'abraça a la nostàlgia. L'endemà de la independència, Catalunya no canviaria Els segadors per l'Al·leluia de Häendel, simplement es presentaria al món com un poble que ha assumit la maduresa amb tot el seu feix de drets i responsabilitats.

Tormentades per tot allò que els recorda els seus orígens, les víctimes de l'autoodi estan condemnades a autohomenatjar-se desesperadament per tal d'apaivagar el dolor que els produeix la seva crisi d'identitat. Per això els independentistes no podem evitar somriure quan se'ns qualifica de radicals. Somriem perquè la perillositat de la nostra radicalitat consisteix a ser radicalment normals. Tan radicalment normals com ho són els holandesos, els danesos o els portuguesos.

El Punt , 29/5/2002 (català)
Berria , 5/8/2006 (èuscar)
Nabarralde , 7/8/2006 (espanyol)

Article inclòs en el llibre Despullats (Proa, 2003)