L'obligada dimissió de la direcció d'Esquerra
Doncs l'esperpent encara arriba més lluny a partir del moment en què, sense el més mínim sentit del ridícul, la cúpula en qüestió pretén fer creure que el seu fracàs és fruit d'una campanya ordida per la competència. O dit d'una altra manera, en termes polítics: tota la culpa de l'enfonsament d'Esquerra és de CiU. És CiU qui ha foragitat els votants d'Esquerra, és CiU qui manipula les veus que abans li feien costat, és CiU qui està provocant la diàspora de militants republicans, és CiU el partit on militen en realitat Joan Carretero, Rut Carandell i Jaume Renyer, és CiU qui ha fet que s'estigui aplicant la tercera hora de castellà davant el silenci còmplice d'Esquerra, és CiU qui ha demanat que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid, és CiU qui ha espanyolitzat TV3, és CiU qui ha fet caure en picat l'audiència de Catalunya Ràdio, és CiU qui ha engegat una caça de bruixes antisobiranista en aquesta emissora, és CiU, no pas Carod, qui surt a la foto al costat de Zapatero al balcó de la Generalitat, és CiU, no pas Puigcercós, qui ha penjat a Governació la bandera espanyola que Carretero havia retirat, és CiU, no pas algú que es diu independentista, qui expedienta Carretero per escriure un article independentista, és CiU, no pas Montilla, qui passa el ribot a l'Estatut 48 hores després de ser aprovat pel Parlament, és CiU, no pas Esquerra, qui accepta submisa la flagrant invasió competencial que suposa la llei de la dependència, és CiU, no pas Esquerra, qui ha posat el nom d'Espanya en totes les fotos de la campanya de promoció internacional de la Costa Brava, és CiU, no pas el diari Avui, qui informa que en només dos dies s'han donat de baixa d'Esquerra 500 militants, és CiU qui s'amaga darrera de la CUP, és CiU qui dóna diners, càrrecs i honors a l'autor d'aquestes línies perquè digui que Esquerra ha lliurat el govern a una força espanyolista a canvi de res, és CiU, en definitiva, qui es troba en el cor de tot aquell que gosa denunciar la vulgar, trista i humiliada comunitat autònoma en què el segon tripartit ha convertit Catalunya.
Tant desvergonyiment i tanta arrogància ofenen la intel·ligència, francament, perquè si de debò la direcció d'Esquerra estima Catalunya per damunt dels seus interessos personals -no és això el que s'espera d'un independentista?- ara la vida li ofereix l'oportunitat de demostrar-ho. Amb aquesta acció, els seus membres faran un bé al país, el faran al partit i se'l faran a ells mateixos. "A nosaltres mateixos?", pensaran. Doncs sí. Per dues raons: una, perquè si no se'n van els esperen hores molt amargues i serà l'electorat qui els farà fora; i dues, perquè només la dimissió pot atenuar el qualificatiu que mereix el desastre que han comès. Cal que aquesta direcció miri al seu voltant i s'adoni que ha perdut tota la credibilitat -tota- de què gaudia el 2003. Hom li ha retirat la confiança per haver manipulat el vot, lliurant-lo sense contraprestacions a un partit nacionalista espanyol, i pel despotisme totalitari amb què ha reaccionat davant les crítiques. Tot té un final i el seu ha arribat. I si l'amoïna la seva situació laboral, no ha de patir. En dóna fe Ignasi Guardans. El Partit Socialista sempre té un paraigua per als amants de la pluja fina, aquells que, amb tranquil·litat i bons aliments, gestionen la política social que ha de dur Catalunya a la independència l'any 3000.
El Singular Digital , 5/5/2009