Un autèntic plaer llegir Potser perquè érem nens (Amsterdam, 2009), el llibre de Ricard Biel guardonat amb el premi J.M. Casero 2008 de novel·la breu, que convoca la llibreria 22 de Girona. No m'estranya gens que el premi li fos atorgat per unanimitat del jurat i que aquest en destaqués precisament la veu narrativa com l'element més persuasiu de la història. A mi també m'ha persuadit aquesta veu masculina que ens parla de la relació d'amor-odi amb la seva germana; ho ha fet des de la primera línia, una primera línia brutal, d'aquelles que impacten en el lector com ho fa l'ocell en caure mort després d'estavellar-se contra un vidre: "La mare estava inflada com una pilota de platja i tot d'una es va desinflar". I continua: "El que duia a dintre no era aire, era la Bet, la meva germana, que li va sortir del ventre com un grumoll llefiscós. Va fer-ho de pressa, com si maldés per alliberar-se'n i venir al món. Aviat, però, crec que ella mateixa hauria maldat per no haver-hi vingut mai". És un inici colpidor, certament, i també força estimulant, perquè ens indica que l'autor ha trobat el to narratiu només començar i no ens farà perdre el temps cercant-lo al llarg de pàgines i pàgines vacil·lants com passa sovint. El to és tan important en una novel·la com l'afinació en un concert. Dissortadament, els escriptors no disposem d'un primer violí que dirigeixi l'afinació ni tampoc d'un oboè que ens doni el to i, per tant, es veiem obligats a trobar-lo per nosaltres mateixos. Cosa que no sempre aconseguim. Aquest, però, no és el cas del llibre de Biel.

Ricard Biel serà un autor rellevant de les lletres catalanes, independentment dels premis que guanyi -l'any 2006 va ser finalista del Casero per Llit d'espines (Emboscall, 2008), i el 2008 ho va ser del Lector de l'Odissea per Hem conegut un home, no publicat-, perquè algú que és capaç d'expressar el patiment infantil com ho fa ell en aquest paràgraf hi està destinat: "Les persones es fan mal les unes a les altres amb una facilitat que després no correspon a les conseqüències de les ferides. M'adonava que res del que sentíem dir als pares seria gratuït. [...] En acabat, la Bet se n'anava tranquil·lament a la seva habitació, on es tancava i es posava a tocar una trompeta de joguina que li havia comprat jo mateix al carretó de les pomes caramel·litzades. Ells seguien discutint sense adonar-se que, com més apujaven el to de la discussió, més es podia sentir la trompeta de la Bet des de l'habitació, que tocava més i més fort perquè preferia rebentar-se els pulmons abans que haver de suportar més crits."

A Potser perquè érem nens hi trobem molts elements de concordança amb Llit d'espines. De fet, la llar familiar dels joves narradors d'ambdós llibres podria ser la mateixa amb molt poc temps de diferència. Ara, però, la situació és molt més dramàtica i opressiva, perquè el pare ha deixat de ser una figura covarda i sotmesa per convertir-se senzillament en un vegetal i la mare castradora s'ha transformat en un ésser abjecte capaç de qualsevol cosa per tal de satisfer les seves misèries. No és estrany que la mort esdevingui una presència constant que travessa les pàgines i que es fa sentir, de vegades com un crim i d'altres com un alliberament: "A mesura que et fas gran, la mort se't va eixamplant més i més a les entranyes fins que es converteix en un gran avenc on ja no trobes parets, i mires a dreta i esquerra per trobar-les i no les veus enlloc, no tens on agafar-te en la vida dels altres per trobar el teu propi oxigen, i després ets vell i et morts. T'has deixat anar, impotent, a l'abisme".

Crec que els professors de secundària podrien fer un magnífic treball a les seves aules amb aquest llibre, perquè no es mou només en el terreny dels sentiments inconfessats i de la desintegració familiar, també ho fa en el del drama individual d'unes vides joves marcades a foc per efecte del despotisme dels adults. Hom pot pensar que la veu narrativa tendeix a la sentència -com ara aquesta referida a la mare i al seu amant: "No eren més que adults amb xumet. Personetes que hauran mort irresponsables, incapaces de gestionar les emocions"-, però hi té tot el dret, perquè és una ànima ferida que arrossegarà tota la vida el buit d'una infantesa robada i el dolor provocat per un pare convertit en fulla morta i una mare mesquina i glacial. La seva germana troba el to en el violoncel i transmuta el patiment en art, ell haurà de positivar el seu passat i trobar la pau interior a través de l'enriquiment que, com a element compensador, porta implícit tota pèrdua.

Benzina , núm. 35, abril 2009