El més interessant de la xiulada que catalans i bascos van dedicar a l'himne i al monarca espanyols en la final de la Copa del Rei, a València, no ha estat l'acte en si mateix -per bé que ho és, i molt, d'interessant-, sinó les reaccions que ha generat. N'hi ha prou de recollir-ne algunes per veure l'èxit esclatant de l'operació. D'una banda, hi trobem les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, negant cap consigna governamental per amagar allò que tothom sabia que passaria, així com la destitució de Julián Reyes, cap d'Esports de TVE, com a responsable de la transmissió. Val la pena d'aturar-se en aquest punt, ja que és grotesc que se'ns intenti fer creure que tot plegat es va reduir a una falta de coordinació. Sembla un acudit. El cert, però, és que Reyes no ha estat destituït com a cap d'Esports, sinó com a cap de turc, perquè, com diuen els sindicats, l'ocultació de les imatges estava prevista des de "molt amunt" amb molta antelació. Per tant, és Javier Pons, director de TVE, qui hauria de dimitir per haver manipulat una informació seguint indicacions governamentals. Creu algú que el cap d'Esports de TV3, així com el realitzador i el comentarista del partit, no es van curar en salut preguntant "què fem?" a la direcció de l'emissora davant la previsió de la xiulada i que aquesta direcció, abans de respondre, no va tenir contacte amb algú de "més amunt"? Doncs si això va passar a Barcelona, ja podem imaginar com van anar les coses a Madrid davant d'uns fets que afectaven directament la casa reial i la simbologia nacional espanyoles.
Tanmateix, l'esverament que ha causat a Espanya aquesta espectacular xiulada no és cosa nostra. D'això es tractava, al capdavall, oi? Allò que hem de retenir és la meravellosa confraternització que es va produir entre els seguidors del Barça i els de l'Athletic de Bilbao. La nit del 13 de maig passarà a la història com la nit en què el públic de dues nacions que havien de disputar una final de Copa van deixar de banda la seva rivalitat esportiva per expressar els seus sentiments comuns en contra dels símbols nacionals de l'amfitrió. Aquesta era l'autèntica notícia i per això les imatges han donat la volta al món mostrant allò que Espanya volia amagar. D'això, en termes esportius, se'n diu un golàs. Galdoses, per tant, per bé que perfectament lògiques com a partit apèndix del PSC-PSOE, les declaracions del secretari general d'Esquerra, Joan Ridao -en consonància amb les de José Zaragoza-, dient que "no li van agradar els xiulets". Al senyor Ridao potser li hauria agradat més que catalans i bascos s'haguessin comportat com a espanyolets submisos quan sonava l'himne del país que els prohibeix la llibertat i entrava el monarca que segella aquesta opressió. Es veu que per a la direcció d'Esquerra les 40.000 persones que omplien l'estadi de Mestalla no representaven els deu milions de bascos i catalans. Potser no. Però és un curiós raonament, aquest, venint d'algú que governa un partit de 10.000 militants amb només 2.616 vots. Molt curiós.