Seguint el fil del que dèiem l'altre dia sobre la sortida per la porta de servei de l'exlehendakari Juan José Ibarretxe, és evident que ara mateix estaríem parlant d'una altra realitat política a Euskadi si no hagués incomplert la seva promesa de fer una consulta nacional el passat 25 d'octubre. A Ibarretxe l'ha perdut la por, i la por l'ha dut a cometre molts errors fins al punt que no sols no ha fet allò que havia dit que faria sinó que ha donat per bo un frau electoral totalment inadmissible en un país democràtic. La història en parlarà molt d'aquesta por a transgredir la injusta legalitat espanyola. Més que res perquè era el mínim que es podia esperar d'algú que semblava tenir conviccions sòlides. O no és absurd pensar que una existència es pot afirmar sense entrar en conflicte amb aquell que la nega?

Per a Espanya no hi ha poble basc ni poble català, només hi ha poble espanyol; i tot allò que desborda aquests marges ho viu com una amenaça. És una concepció totalitària de la vida, es clar. Però només cal donar un cop d'ull a la història d'Espanya per veure que els seus períodes democràtics són gairebé una anècdota. No hi pot haver democràcia sense cultura democràtica, i la cultura democràtica no s'improvisa. Catalunya, per exemple, creadora, després d'Islàndia i de l‘illa de Man, del primer Parlament d'Europa, sí que domina els principis democràtics, n'és respectuosa i no concep cap altra forma d'articulació política. Però allò que a Catalunya és pura lògica, a Espanya és pura acomodació. Espanya no ha arribat a la democràcia per convicció, sinó per obligació. I es nota, naturalment que es nota. Es va notar el 23 de febrer de 1981, s'ha notat en les seves conseqüències i es nota en el caràcter totalitari dels articles 2, 3, 8 i 145 de la seva Constitució així com en la imposició de l'espanyol com a llengua hegemònica de les nacions que no la tenen com a pròpia, en el tancament de mitjans de comunicació, en l'anul·lació de llistes electorals i en la prohibició del dret a la participació política. De fet, el pacte entre el Partit Socialista i el Partit Popular és fruit d'aquesta ideologia. Els dos units per evitar que l'Espanya que Déu va crear al Cel no la desfacin els bascos a la Terra.

Però això, com és lògic, ja ho sabia Juan José Ibarretxe quan va fer la seva promesa electoral. I és precisament perquè no ha estat capaç de complir-la que el seu nom romandrà associat ja per sempre a una profunda decepció, la decepció que provoca tota persona que genera més expectatives de les que pot satisfer. Decepció a Catalunya, doncs, i frustració al País Basc. Frustració entre tots aquells bascos que, arribat el moment -fossin o no votants del PNB-, pensaven estar al costat del seu lehendakari en defensa de l'acte més pacífic i democràtic d'una nació: manifestar el seu parer a través de les urnes. Quin autèntic demòcrata prohibiria una cosa així? El govern espanyol, naturalment. I aquest n'és el resultat: frustració al País Basc davant la falta de coratge del PNB, capaç de substituir el que havia de ser un gest d'afirmació per un gest de submissió, i decepció a Catalunya entre les persones que esperaven d'un lehendakari basc allò que el tripartit català els nega.

Així és com es tanca el cercle. Mentre Ibarretxe se'n va arrossegant la seva renúncia a fer història, el País Basc queda en la mateixa situació que Catalunya. Ara, llevat del concert econòmic, ja no hi ha diferències polítiques entre ambdós països. Ara sí que es pot dir que un i altre són dues meravelloses colònies governades per un mateix partit nacionalista espanyol. Al País Basc el Partit Socialista governa gràcies al Partit Popular i a Catalunya ho fa gràcies a Esquerra Republicana. Segur que som dues realitats diferents?

e-notícies , 21/4/2009