No sé si el lector recordarà un article meu d'ara fa poc més d'un any, en aquestes pàgines, titulat "Els amants de la rambla del Celler", sobre dues persones que veia passar cada tarda per davant de la meva finestra. Posteriorment els vaig conèixer, vaig saber que es deien Maria i Joan i des d'aleshores, sempre que me'ls trobo, m'aturo per parlar-hi una estona. M'agrada saber que estan bé, que continuen fent el passeig recomanat pel metge i que la vida, més enllà de les coses de l'edat, es mostra respectuosa amb ells. Quan es tenen els 88 anys del Joan o els gairebé 91 de la Maria cal anar molt amb compte per evitar un ensurt. Ens aturem als Quatre Cantons i m'expliquen que la Maria va caure del llit i es va fer un trau al cap. Era de nit i volia aixecar-se a les fosques, però va calcular malament, va topar amb la tauleta i la sang va començar a rajar. En Joan, com és lògic, es va espantar molt, va trucar a urgències i de seguida es van endur la Maria, encara que, per sort, tot va quedar en un ensurt. "No sé com m'ho faig, però sempre caic", em deia ella. I té raó, és tota una experta en caigudes. Temps enrere es va trencar el fèmur i es va aixafar una vèrtebra. "Vagi amb compte", li diu el metge. I ella li contesta: "Oh, ja hi vaig, amb compte, ja. No ho faig pas per gust, això de caure". El problema és que la Maria és una dona de vidre, el seu cos és molt fràgil, i es trenca amb facilitat. Quan ens acomiadem, me'n guardo prou de dir-li que vagi amb compte. En Joan ja ho fa per ella. Ara fa 60 anys que són casats i noto com s'estimen quan es miren. No els dic que en les presentacions del meu llibre Set dones i un home sol els poso com a exemple de dos amants immensament afortunats que han travessat el temps compartint un amor que moltes persones cerquen amb delit tota una vida.