Concentrats com estem en temes trampa com ara l'Estatut o el finançament, no parem atenció en els gols espanyols que ens entren per l'escaire. Un d'aquests gols és la invasió de competències, que en el cas de la llei de la dependència va ser submisament acceptada per Esquerra. Un altre gol és la subtil apropiació de competències a còpia d'entrar en els òrgans de decisió de les institucions catalanes mitjançant l'aportació d'unes monedes. Amb trenta monedes n'ha tingut prou el govern espanyol per entrar en els consorcis del Gran Teatre del Liceu i del Palau de la Música Catalana o en la direcció de centres d'art com el MNAC o la Fundació Miró. I el més greu és que les trenta monedes no són seves, sinó nostres, ja que provenen de l'espoli fiscal que patim. És a dir, que Espanya, amb l'aquiescència del govern català, es fa amb el control de les nostres institucions valent-se dels diners que prèviament ens ha espoliat, la qual cosa esdevé un cercle viciós: l'espoli ens aboca a l'asfíxia econòmica, l'asfíxia econòmica ens aboca a la pobresa, la pobresa ens aboca als braços d'Espanya i Espanya ens aboca a l'agonia i a l'espanyolització. Ras i curt: com més dòcilment acceptem l'espoli més dependents som d'Espanya, i com més dependents som d'Espanya més s'accelera la nostra desaparició. I tot, naturalment, amb el vist-i-plau d'un govern català delerós fins a l'esperpent de cedir cadires i poder al Partit Socialista, que és la força més perniciosa, més sibil·lina i més espanyolitzadora -molt més que el Partit Popular- del ventall parlamentari català i espanyol.

Recordem que és per decisió del Partit Socialista que el Guernica de Picasso es troba a Madrid i no pas en un dels dos llocs que la lògica exigia: la ciutat basca de Gernika o el Museu Picasso de Barcelona. Els socialistes no sols no van accedir a la petició catalana d'exhibir-lo a Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992, sinó que, per a més escarni, Felipe González, gran catalanista i actual avalador de l'eurodiputada no menys catalanista Maria Badia, va decidir traslladar-lo del Casón del Buen Retiro al Museu Reina Sofia la mateixa nit en què s'inauguraven els Jocs. En podrien dir Museu de l'espoli, del Reina Sofia, ja que també és aquest el lloc on es troba El gran masturbador, el quadre arrabassat a un Salvador Dalí ja senil per mitjà de mafioses coaccions fiscals. L'última petició catalana per recuperar el quadre i exposar-lo al Teatre-Museu Dalí de Figueres es va fer l'any 2001 i va ser denegada.

La voracitat espoliadora espanyola, tanmateix, no té aturador. Recentment, aprofitant-se de la hispanoaddicció de la galeria barcelonina Manuel Barbié i de la desídia del govern català, el Reina Sofia ha adquirit Els enamorats de la nit, de Miró, sense ni tan sols permetre que l'obra s'exhibís, com estava previst, en la mostra de l'esmentada galeria. Al contrari, se l'ha endut a corre-cuita i ara mateix ja és a Madrid. D'això, evidentment, se'n diu espoli consentit, perquè Madrid mai no hauria pogut endur-se aquest Miró si el govern català, intervenint amb autoritat, l'hagués adquirit. Però no podia fer-ho, és clar. No podia, perquè per fer una cosa així es necessita un govern que treballi al servei de Catalunya i no pas al servei de Rodríguez Zapatero.

El Singular Digital , 26/5/2009