El tancament del diari Egunkaria és un fet d’extrema gravetat. És un dels més greus atemptats a les llibertats produïts a Europa en els darrers 60 anys. Mai, des d’aleshores, cap govern havia tingut la gosadia de tancar un diari, per allunyat que pogués estar de la seva ideologia. Només hi ha un precedent: el tancament del diari Egin, l’any 1998. Ambdós fets, com sabem, estan políticament emparentats. Ho estan per escenari -el País Basc-, per filosofia totalitària -la de l’Audiència Nacional-, i per prepotència governamental -la del Partit Popular. Només sota règims totalitaris tothom és culpable mentre no es demostri el contrari. Sota el règim de Franco, bascos i catalans érem culpables pel sol fet de ser bascos i catalans, sota el règim del Partit Popular, el seu fill ideològic, la culpabilitat es manté.


Des d’aquest prisma, el tancament de l’Egunkaria no té res d’estrany. Tot govern que odiï l’exercici de la llibertat, que avorreixi el dret a l’autodeterminació dels pobles, que admeti la tortura policial, que condecori torturadors feixistes, que allunyi els presos del seu país per castigar-ne les famílies i que financiï associacions franquistes, és i serà sempre un govern execrable. És d’acord amb aquesta realitat que cal veure l’ascensió al poder del Partit Popular com un dels fets polítics europeus més indesitjables de l’últim quart de segle. No hi fa res que aquesta ascensió hagi estat fruit d’unes eleccions democràtiques, refrendades en un segon cicle per una majoria absoluta, no hi fa res perquè una victòria democràtica mai no ha de servir per legitimar la prepotència, l’absolutisme i l’odi a la diferència.

Sempre que dediquem una mirada a determinats episodis colpidors de la història, se’ns fa difícil entendre el candor que demostraven els qui van ser-ne víctimes. No ens adonem que una cosa és llegir la història i una altra fer-la. Quan la crisi econòmica del 1929 va propiciar la decadència de la República de Weimar, a Alemanya, cap dels ciutadans d’aquell país podia imaginar-se les gravíssimes conseqüències que allò tindria. Però les va tenir. Les tendències antidemocràtiques i l’antisemitisme de Hitler van tenir molt bona acollida entre la gent, fins al punt de donar-li la victòria en unes eleccions i de convertir la seva força política en el partit més poderós d’Alemanya. A partir d’aquí, tot va anar molt ràpid. El 30 de gener de 1930, Hitler va ser designat canceller del Reich, cosa que li va assegurar unes competències governamentals pràcticament il·limitades, i, poc després, amb esbalaïdora naturalitat, va començar la retallada de llibertats: es van derogar els drets fonamentals, es va suprimir la llibertat de premsa, es van perseguir les persones desafectes a l’ideari del govern i es va desencadenar la prohibició de partits polítics. Beneficiat per la fi de la crisi econòmica mundial i alguns èxits en política exterior, Hitler va tenir pocs problemes per materialitzar els seus objectius. Així va començar el programa d’antisemitisme i la fi dels drets dels jueus pel sol fet de ser jueus.

Doncs bé, com diu Francesco Cossiga, “ha arribat l’hora d’internacionalitzar el conflicte basc”. I, a més, cal fer-ho amb caràcter d’urgència per diverses raons: pel tarannà feixista de José María Aznar, perquè amb el seu complex d’inferioritat –com el de tots els dictadors legitimats o no per les urnes- s’ha convertit en un perill públic -un perill per a la Unió Europea, en general, i per al País Basc, en particular-, i perquè el seu govern, com en el seu dia va fer el nacionalsocialisme, no ha tingut escrúpols en acabar amb la separació de poders i imposar el pensament únic. Ens trobem, doncs, davant d’un personatge, d’un govern i d’un partit ebris de majoria absoluta i disposats a portar el seu nacionalespanyolisme fins a les últimes conseqüències.

Com els jueus a l’Alemanya de Hitler, també els bascos i els catalans que no professen el nacionalespanyolisme són criminalitzats a l’Espanya d’Aznar. L’antibasquisme i l’anticatalanisme donen vots a Espanya, com l’antisemitisme donava vots a Alemanya. A l’espanyolisme no li importen les nefastes conseqüències electorals que aquesta política pugui causar-li al País Basc i a Catalunya, perquè no és en aquests països on es troba la font de les seves majories absolutes sinó a l’Espanya real. I a l’Espanya real, termes com euskaldun o catalanitat resulten abominables. Conseqüentment, tot allò que estigui relacionat amb la cultura basca ikastoles, emissores de ràdio, revistes, editorials, centres cívics...-, és sospitós de dur a terme activitats antiespanyoles. Recorda el mccarthisme, oi? Doncs és molt pitjor. És molt pitjor perquè Aznar no necessita crear cap comitè destinat a caçar catalanistes ni basquistes. Per què l’hauria de crear si ja compta amb els jutges Garzón i Del Olmo, amb l’Audiència Nacional i amb el Tribunal Constitucional per fer-ho?

Sota el règim nacionalespanyolista d’Aznar, un article com aquest és motiu suficient perquè el seu autor, per enemic de la violència que es declari, sigui considerat un terrorista, desposseït dels seus drets fonamentals, incomunicat durant cinc dies, sotmès a tortures i criminalitzat públicament. Sota el règim nacionalespanyolista d’Aznar aviat seran empresonades més persones, perseguides empreses i entitats culturals, il·legalitzats mitjans de comunicació, partits polítics i governs nacionals i decretat l’estat d’excepció en un territori. El tancament de l’Egunkaria, per tant, no és el final de res sinó el principi d’allò que s’esdevé després del tancament definitiu de la llibertat.


Diario de Noticias , 28/2/2003 (espanyol)
Gara , 6/3/2003 (espanyol)
El Punt , 9/3/2003 (català)