S'acosta la Festa Major de Sant Cugat i em pregunto si Carré Mobles té pensat de participar en el concurs d'aparadors que es fa cada any. Estaria bé que ho fes, perquè quan ho fa aconsegueix una simbiosi màgica entre allò que ven, que són mobles, i allò que enriqueix l'ànima, que són els llibres. Conservo ben viu el record de l'any que va omplir els aparadors de poemes que eren com un petit recés de pau en el camí del vianant. N'hi havia de Carles Riba, de Francesc Pujols, de Joan Maragall, de Josep Carner, de Joan Vinyoli, de Marià Manent, de Màrius Torres, de Joan Salvat-Papasseit... Jo, aleshores, vivia a prop, i cada dia m'aturava a llegir-los o a rellegir els que més m'agradaven. Alguns tallaven com un estilet, com aquest de Joan Margarit: "La vida és l'últim poema que sóc a temps d'escriure". D'altres expressaven l'alè que esperona l'escriptura, com aquest d'Olga Xirinacs: "Ara agafo un paper i sospeso el llapis. No tinc res més que un paper en blanc. Em passen les paraules com el vent, les paraules em vénen com gavines errants, les allunya el mestral i el llevant les acosta". M'agrada molt aquest poema; fa que em senti feliçment captiu del vent que bressola les seves paraules i que agraeixi el gest de qui me'l fa arribar a través d'un aparador, perquè mentre miro els mobles que s'hi exposen penso que qui té prou sensibilitat per estimar la bellesa dels mots també la té per estimar el seu ofici. No m'estranya que aquella petita botiga que Jaume Carré va obrir ara fa 60 anys als baixos de cal Gerrer, a la plaça del Monestir, s'hagi convertit en un establiment de prestigi en un altre indret de la ciutat. Hi ha mobles estimats que ens acompanyen tota una vida. Són mobles que diuen més de nosaltres que nosaltres mateixos i que ens recorden que per saber com som cal observar com vivim.