Poques coses són tan il·lustratives d'una col·lectivitat com els representants que escull per regir la seva vida política. Sovint, tanmateix, el sistema electoral permet aliances que no concorden amb els resultats, però que són totalment legals. Això fa que, de vegades, el perdedor d'unes eleccions, gràcies als interessos d'una força més petita, pugui proclamar-se guanyador i fer-se amb el poder. Aquest és el cas del PSC-PSOE a Catalunya, per exemple. És l'etern perdedor. No ha guanyat mai les eleccions, mai, però mai no abandona la seva arrogància perquè, com s'ha vist, sempre hi pot haver algú que piqui l'ham i que l'elevi a la categoria d'escollit. De quina altra manera podria arribar al govern un partit que a Madrid vota sempre al costat del Partit Popular en contra dels drets nacionals de Catalunya?

Quaranta-vuit hores. Només quaranta-vuit hores va trigar el PSC-PSOE, amb José Montilla al capdavant, a rebaixar l'Estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Només quaranta-vuit hores. Aquesta gent que es fa dir catalanista i que gaudeix de l'adoració d'Esquerra Republicana és la mateixa gent que fa possible l'espoliació fiscal que patim i el tercermundisme de les nostres infraestructures; és la mateixa gent que està convertint Catalunya en la perifèria de Madrid, que impedeix la intercontinentalitat de l'aeroport del Prat, que prohibeix les seleccions nacionals catalanes i que no admet l'ús de la llengua catalana al Congrés i al Senat espanyols ni el seu reconeixement com a llengua de ple dret a la Unió Europea. Si després d'això algú jutja incongruent la tercera sigla del seu nom, ha de saber que no es tracta pas de la C de Catalunya, sinó de la C de Cínic. No pot ser de cap altra manera, atès que el PSC-PSOE és el frau polític més espectacular de la nostra història recent. És un fabricant de fum sense cap més objectiu que l'ocultació del camí de la nostra emancipació nacional. El seu problema és que necessita el Partit Popular per fer-ho. Sense el PP no és ningú. Per això, amb la buidor més absoluta com a programa polític, totes les seves campanyes electorals necessiten el contrapunt d'aquest partit per adquirir aspecte de brasa en lloc de foc. És la seva manera d'amagar que més enllà de la bel·ligèrancia popular i de la hipocresia socialista no hi ha cap diferència entre tots dos. Tot es redueix a una estratègia en forma de pinça per mantenir-nos emmanillats. El braç dret de la pinça, per boca d'Alícia Sánchez-Camacho, amb un gran sentit de l'humor, diu que el PSC-PSOE "s'ha tornat nacionalista [català]" (!) i el braç esquerre, per boca de José Montilla, amb un gran sentit de l'autoexculpació, diu que el PP és "l'enemic de Catalunya". Tanta compenetració resulta entendridora, francament. Déu nos en guard que un dels dos desaparegués, com s'ho faria l'altre per sobreviure?

e-notícies , 28/5/2009