Tot i que n'he parlat amb santcugatencs de naixement i amb d'altres d'adopció -jo ho sóc des de fa 35 anys-, cap d'ells no ha pogut recordar un dia en què la plaça del Monestir estigués tan plena de gent com la nit de la final de la Champions entre el Barça i el Manchester. Era impressionant veure tota aquella gernació -5.000 persones segons Cugat.cat- reunida espontàniament per compartir 90 minuts que prometien ser màgics, però que podien desembocar, si el Barça perdia, en una immensa frustració col·lectiva. Aquests fenòmens de masses conviden a la reflexió, francament. I no pas per arribar a conclusions negatives, com fan sovint alguns autoanomenats progressistes que se situen per damunt del bé i del mal i que associen el futbol a l'estupidesa de la gent, sinó per felicitar-nos de la força integradora del Barça. Sense aquesta força, tant la idea de Cugat.cat d'instal·lar una pantalla gegant al centre de la ciutat, com la voluntat de l'Ajuntament de materialitzar-la haurien estat un fracàs. Tots dos, per tant, van saber sintonitzar amb el batec de Sant Cugat i aquest va respondre amb entusiasme. Ho van fer catalans d'origen i també persones vingudes d'arreu del món. Només calia moure's per la plaça per trobar-hi bolivians, equatorians, marroquins, argentins, anglesos, holandesos... I el més important és que s'hi barrejaven totes les classes socials. D'això se'n diu transversalitat, oi? Tanmateix, si encara hi ha algú que es pregunta per què el Barça és més que un club, la ciència li donarà la resposta. Segons l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, depenent del Consell Superior d'Investigacions Científiques, la celebració dels gols marcats per Eto'o i Messi va ser captada pels sismògrafs i va provocar dos petits terratrèmols. Ja ho veiem, el Barça és una força de la naturalesa.