"Els bascos van a la seva" és una frase que pronuncien sovint molts catalans cada cop que algú estableix paral·lelismes polítics entre els Països Catalans i Euskal Herria. Es tracta d'una frase que es pot interpretar de moltes maneres, segons el lloc on es pronunciï, però que a casa nostra, concretament, té caràcter de retret motivat per la manca de reciprocitat que percebem en els bascos des d'un punt de vista afectiu. És a dir, que el sentiment català envers Euskal Herria no es veuria correspost en la mateixa mesura. Potser sigui veritat, no ho sé. Però també penso que una de les raons d'aquesta suposada manca de reciprocitat es podria trobar en la diferent actitud davant la vida que tenen ambdós països. Mentre els bascos no semblen confiar en ningú més que en ells mateixos per aconseguir el reconeixement dels seus drets nacionals, els catalans fem la sensació d'esperar el suport d'un tercer -potser una intervenció divina- per aconseguir el mateix. Jo, personalment, estic a favor d'un front comú Catalunya-País Basc en aquesta qüestió, però he de confessar que l'actitud basca em sembla més resoluta que la del meu país. L'idealisme càndid és un gran defecte de la personalitat catalana, i aquest defecte, aliat a la virtut de posseir un elevat sentit de la justícia -qualitat també molt catalana-, produeix un cert desistiment de responsabilitats. Una mica com si tot consistís a confiar que tard o d'hora una força celestial impartirà justícia i castigarà Espanya i França per haver-se portat malament amb nosaltres. És a dir, que ja no hem de fer res més que asseure'ns al sofà i esperar tan màgica conjuntura.

Doncs no. Com dic, veig més adulta la convicció segons la qual estar pendents del comportament d'altri, en lloc d'enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions, només serveix per marejar la perdiu i dilatar la nostra subordinació. Això no treu, com és lògic, que concloguem que catalans i bascos seríem molt més forts units que separats. Extraordinàriament forts. Com ho serien també, sense la fragmentació actual, els Països Catalans i Euskal Herria. I Espanya ho sap. Ho veiem en l'article 145 de la seva Constitució, que prohibeix la federació de Comunitats Autònomes, ho veiem en el sistema radial de comunicacions, amb l'eix central a Madrid, i ho veiem també en l'espanyolització galopant del País Valencià, convertit en el port de la capital madrilenya. Però hi ha una altra raó de pes que ens hauria d'empènyer a treballar plegats, i és el fracàs estrepitós de la nostra política individualista. La frase, altament publicitada per Espanya, que diu que Catalunya i el País Basc són realitats diferents, seria absurda si no hi hagués tanta gent disposada a creure-se-la. I no pas perquè no hi hagi una base real que la justifiqui -tots els països són realitats diferents-, sinó perquè, per damunt de tot, compartim la mateixa presó, el mateix alcaide i els mateixos anhels de llibertat. No són motius suficients, aquests, per ordir un pla de fuga, ajudar-nos mútuament i saltar el mur?

És obvi que un País Basc, presoner ara mateix del nacionalisme espanyol, i una Catalunya governada per l'espanyolisme sibil·lí, amb el suport d'Esquerra Republicana, no semblen trobar-se en el millor moment per elaborar aquesta estratègia conjunta, però la societat civil sí que pot fer-ho. Les plataformes sí que poden desenvolupar un pla de treball amb un objectiu comú: qüestionar l'statu quo espanyol, erosionar els governs autonomistes de Catalunya i del País Basc i provocar un canvi de cicle que obligui els partits polítics -aquells que diuen defensar els nostres drets nacionals- a elaborar un full de ruta que no tingui camí de retorn.

e-notícies , 18/6/2009