El nombre de diputats que dissabte passat va rebre l'Acte de Sobirania que es va fer davant del Parlament és una metàfora de l'atzucac en què es troba actualment Catalunya. Dels 135 diputats que configuren la Cambra catalana, només deu van fer-hi acte de presència. Vuit d'Esquerra -Marina Llansana, Anna Simó, Uriel Bertran, Carmel Mòdol, Miquel Carrillo, Alfons Quera, Pere Aragonès i Xavier Vendrell- i dos de CiU -Josep Rull i Jordi Turull. I d'aquests deu, només els vuit d'Esquerra van signar comprometent-se a fer un "acte de sobirania i proclamar des del Parlament la necessitat i la voluntat d'arribar a la independència de Catalunya". Rull i Turull, de CiU, van declinar l'oferiment dient que abans de signar havien de consultar-ho amb la seva direcció. Però consultar què? Consultar si podien signar un text que milers de persones ja han signat a títol personal? No són amos de les seves vides Josep Rull i Jordi Turull? S'agraeix, tanmateix, que tinguessin el detall de venir. Això els eleva per damunt dels seus companys de partit i de la resta de diputats que van preferir anar a la platja. I és que l'agònica situació que viu Catalunya no és culpa d'Espanya, sinó d'aquella classe política que es defineix com a nacionalista o com a independentista. De la resta, com que ningú no n'espera res, no cal parlar-ne. Però on eren els 46 diputats nacionalistes de CiU i els 13 diputats independentistes d'Esquerra que mancaven?

Davant del Parlament hi va haver molta gent que va esbroncar els diputats presents amb crits de "botiflers!". Jo no ho vaig fer perquè aquells diputats, pel sol fet de venir, ja em mereixien un respecte. No em sembla correcte citar algú amb l'objectiu d'encerclar-lo i de blasmar-lo. Per altra banda, tampoc no crec que ningú pugui dir, sense faltar a la veritat, que persones com ara Marina Llansana o Anna Simó siguin unes botifleres. Hauríem de ser més ponderats i curosos amb les paraules i aplicar-les amb més rigor. Una altra cosa és el grau d'indignació totalment justificada que Esquerra ha provocat en lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol com el PSC-PSOE a canvi de res. Això és imperdonable i les urnes els ho faran saber despietadament. Es comprèn, per tant, que dissabte passat, davant del Parlament, algunes persones no poguessin contenir el seu enuig, i és d'agrair la temperància amb què ho van encaixar els diputats. Al capdavall, la possibilitat de ser esbroncat va implícita en el sou d'un polític. Més que res, perquè aquest sou el paga l'esbroncador.

Però no tots els parlamentaris tenen una naturalesa parlamentària, n'hi ha que la tenen portuària. Xavier Vendrell, d'Esquerra, va ser l'únic diputat que no es va dignar fer una encaixada de mans amb les persones de la capçalera de la manifestació i també l'únic que es va desmarcar per fer retrets als qui cridaven "botiflers!". De manera abrandada, s'hi va atansar i els va dir: "Què feu vosaltres per la independència?". Greu error. Els interpel·lats van respondre entenimentadament que el fet de ser persones anònimes no vol dir que no treballin cada dia per la independència. Hi havia, a més, una diferència notable entre Vendrell i els manifestants. Mentre el primer no tenia ni la més remota idea de la tasca desinteressada d'aquella gent, aquella gent sabia perfectament el suïcidi que suposa la política de subordinació als socialistes dissenyada per Vendrell i el seu partit. Però Vendrell va anar encara més lluny quan els manifestants li van preguntar per quina raó havia rebutjat, dies enrere, la Iniciativa Legislativa Popular a favor d'una proposició de llei que impulsi un referèndum d'autodeterminació. La resposta de Vendrell va ser: "Perquè m'ha donat la puta gana". D'això se'n diu parlar clar. Si algú es pregunta per què s'enfonsa Esquerra, aquí en té la resposta.

e-notícies , 29/6/2009