Dir, a hores d'ara, que Catalunya –amb el permís de la resta dels Paisos Catalans- és una de les capitals mundials de l'autoodi no és una novetat, és una obvietat. És la conseqüència lògica de tres segles de colonització política, social i cultural. No hi ha cap persona ni poble que resisteixi la frustració constant dels seus anhels ni la humiliació sistemàtica de la seva personalitat. El cofoisme còmplice del govern català així com la passivitat de bona part de la ciutadania davant el procés de substitució de la llengua catalana n'és la prova més trista i fefaent. Aquesta substitució, a més, és conseqüència d'un altre procés encara més greu: la progressiva incorporació de l'autoodi com a tret identitari nacional. Amb aquest objectiu treballen plegats Alejo Vidal-Quadras i Pasqual Maragall, per bé que el primer sembla força més sincer que el segon. Com a mínim no disfressa d'universalisme i modernitat l'odi que sent pel seu país i per la seva llengua.


"I Josep Piqué?", pensarà algú. La patologia de Piqué no te res a veure amb l'autoodi sinó amb el cinisme i la manca d'escrúpols. Piqué és d'aquelles persones que en el decurs de la vida sempre te les trobes a la banda més assolellada del carrer. Però és en el PSC on troben cobertura psicològica bona part dels polítics i intel·lectuals catalans que abominen dels seus orígens i que experimenten un plaer morbós emmanillant Catalunya i lliurant-la captiva al seu botxí. José Borrell i Narcís Serra en són un bon exemple. Tant l'un com l'altre han constituït un autèntic flagell per als drets nacionals de Catalunya. Borrell, sense anar més lluny, contribuint a l'espoliació de la seva terra per mitjà d'una política de peatges de la qual Espanya n'està exempta; Serra, dinamitant el decret del cinema en català i establint una llei que fixa quotes en llengua espanyola amb fortes sancions en cas d'incompliment. Tots dos, a més, ho han fet en qualitat de figures senyeres del PSC. I és que és precisament en aquest partit on troben cobertura psicològica bona part dels polítics i intel·lectuals catalans que abominen dels seus orígens i que experimenten un plaer morbós emmanillant Catalunya i lliurant-la captiva al seu botxí.

No ens ha d'estranyar, per tant, el corrent de simpatia que existeix entre Pasqual Maragall, José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra ni el fet que Vidal-Quadras, ara fa quatre anys, demanés el vot per al primer. Al capdavall tots quatre són profundament espanyolistes. L'única diferència és que mentre Maragall no gosa confessar-s'ho, Bono, Ibarra i Vidal-Quadras en fan bandera. I, ves per on, tot això té poca importància comparat amb la possibilitat que Maragall pugui assolir la presidència del país. Algú pot imaginar, descartant Piqué, una situació més catastròfica des del punt de vista nacional? Un Maragall president suposaria, a banda de la institucionalització de l'autoodi, la fi de tots els somnis catalans de llibertat, la conversió de Televisió de Catalunya en una emissora bilingüe -ni més ni menys que com la sectària BTV-, i l'espanyolització definitiva de la nació catalana.

Més espanyol que els espanyols, Maragall ha dit que si "Catalunya avança, els bascos estan salvats". I ha afegit: "Mentre Catalunya no digui clarament que no és el País Basc i que no vol el mateix, a Madrid hi ha la sensació que el que es faci a Euskadi per tal que això acabi és el que els catalans exigiran després. Potser amb el País Basc es pot fer una excepció perquè sempre ha estat així i no ha passat res. No es podrà resoldre el tema basc excepte si Catalunya s'hi avança i diu que vol una cosa diferent. Catalunya no vol marxar, vol estar en una Espanya diversa de pobles que volen anar junts. [...] La llibertat no s'obté tancant-se en si mateix, sinó situant-se amb els altres pobles d'Espanya i d'Europa, entre els que condueixen el tren." És tota una declaració de principis, oi? De principis espanyols, és clar. El dia que es faci l'Arxiu Català de l'Autoodi, en Maragall hi tindrà una planta sencera.

Des de quan la independència suposa un tancament en un mateix? On està escrit -a part del vademècum nacionalista espanyol de Maragall i Montilla- que l'exercici de maduresa que comporta tota declaració d'independència, ja sigui individual o col·lectiva, és intrínsecament insà? No és altament sospitós que aquesta insània només afecti a les nacions sense Estat, mai els Estats? No són un club d'Estats les Nacions Unides i la Unió Europea? De quins privilegis deuen gaudir els qui pertanyen a aquest club per mostrar-se tan reticents a l'admissió de nous socis? La iniquitat de les paraules de Maragall, però, no es troba en elles mateixes sinó en el missatge subjacent que contenen. Perquè és escandalós que l'autofòbia pugui arribar, com en aquest cas, als sibil·lins extrems de voler dinamitar les relacions entre Catalunya i el País Basc. Quan Maragall diu que el govern espanyol no abordarà el conflicte basc fins que no tingui la garantia que Catalunya no té les mateixes aspiracions que els bascos, està introduint en els bascos la idea que els catalans som els culpables de l'atzucac en què es troben. És a dir, que la pau i la recuperació dels drets nacionals del País Basc no depenen d'Espanya sinó de Catalunya. Maragall va més lluny, però. Com a bon col·laboracionista, respecta totes les altres llibertats menys la del seu país. Per això considera que "amb el País Basc es pot fer una excepció". Amb Catalunya, en canvi, cal tenir mà dura. Cal obligar-la a proclamar-se espanyola i a renunciar definitivament a l'autodeterminació. Aleshores els bascos "estaran salvats". Per què deu ser que al Fossar de les Moreres se sent una estranya remor quan hi passa en Maragall?

Berria , 18/8/2005 (euskara)
Nabarralde , 18/8/2005 (español)
El Punt , 28/9/2005 (català)