L’any 1999, arran de la publicació del meu llibre Jo no sóc espanyol , Marleen van der Haar, una antropòloga holandesa que estava fent un treball sobre els drets nacionals de Catalunya, em va fer una llarga entrevista centrada en aquest tema. En acabar, quan ja ens acomiadàvem, em va preguntar: “Aquest llibre no es traduirà a l’espanyol?” “No ho sé pas”, vaig respondre, “això no depèn de l’autor”. “És que seria convenient que els espanyols poguessin llegir aquesta visió catalana del conflicte”, va dir. Doncs bé, aquesta és justament la raó de ser de Yo no soy español i de la seva recent presentació a Madrid. La vam fer Carles Campuzano, Iñaki Anasagasti, Xavier Cambra i jo mateix.



Confesso que no sóc partidari d’explicar Catalunya a Espanya. Sempre m’ha semblat profundament malaltissa la dependència emocional, ja vingui d’una persona o de tot un poble. Em recorda l’actitud d’algunes víctimes de maltractaments davant l’agressor, quan el sentiment d’impotència que aquest ha innoculat en elles és tan poderós que no poden imaginar-se la vida sense ell. Crec que mai no s’ha de pidolar el dret a ser, el dret a ser s’exerceix. El sol fet de reivindicar-lo ja és en si mateix una humiliació.

Jo, per tant, no vaig anar a Espanya a fer-me perdonar els orígens ni a despertar simpaties perquè m’insultessin dient-me allò de “Caramba, Víctor, tú no pareces catalán”. I aquesta va ser la causa de l’esbronc, que la catalanitat desacomplexada constitueix un fenomen pràcticament inèdit a Espanya. A El Corte Inglés de Barcelona, amb Joan Rendé i Isabel-Clara Simó, vaig dir exactament les mateixes coses i només hi va haver civilitzades discrepàncies. A Madrid, en canvi, l’audiència es va dividir gairebé des del començament. La majoria de catalans es van situar a les primeres files amb el desig, com van confessar, de carregar piles. Els nacionalistes espanyols, ho van fer més enrere, més a la defensiva. A aquests últims no els va fer cap gràcia que em solidaritzés amb el lehendakari Juan José Ibarretxe i amb el president del Parlament basc Juan María Atucha davant la llei espanyola que pretén empresonar-los. Tampoc no els va agradar que els digués que els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans i que la nostra relació milloraria força si Espanya substituís l’afany de dominar-nos per la voluntat de respectar-nos. Quan van esclatar, però, va ser quan vaig dir-los que si ETA no existís el nacionalisme espanyol l’hauria d’inventar perquè és la seva coartada per criminalitzar l’independentisme basc (i ara català). Aquí, segons La Razón, van ser els mateixos catalans els qui em van cridar: “!Tú no eres catalán!”. És una mentida digna d’un diari que ha esdevingut l’antítesi del periodisme. En cap moment, però, vaig tenir la percepció que els qui m’esbroncaven fossin un grup organitzat. Crec que la reacció va ser visceral, la qual cosa reflecteix el dèficit de cultura democràtica d’aquell país. “Si no parlem, què ens queda?”, vaig demanar-los. No hi va haver resposta. Tampoc n’hi va haver quan els vaig dir que “en el respecte pel dret a la llibertat dels pobles hi ha el secret de la fraternitat universal”. Molt trist, tot plegat.

Diari de Sant Cugat, 4/3/2004