La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que avala l'aplicació de la Llei de Partits de l'Estat espanyol contra diverses candidatures de l'esquerra abertzale, tindrà greus conseqüències. Greus en el sentit que, apartant-se de la seva línia habitual -garant rigorós de les llibertats-, i cedint a les pressions espanyoles, el Tribunal ha legitimat la conculcació dels drets democràtics més elementals en benefici dels interessos d'Estat. Això significa que a partir d'ara, si l'esmentada sentència estableix jurisprudència, Europa, en nom de la seguretat, consagra la restricció de llibertats i dóna cobertura legal als governs en la seva persecució de la dissidència. És a dir, que som davant d'un espectacular gir a la dreta que té el seu origen en la doctrina de tres sinistres personatges -George Bush, Tony Blair i José María Aznar- que, paradoxalment, malgrat haver practicat el terrorisme d'Estat i d'haver provocat la mort de milers de persones, encara no han estat jutjats per un Tribunal Penal Internacional. En altres paraules, el món que Orwell va preveure ja és una realitat jurídica: la seguretat ho justifica tot i la presumpció preventiva de culpabilitat s'anteposa a la valoració escrupolosa dels fets.

Observem la visió completament diferent que sobre aquest cas ofereix el recent informe del Relator Especial de les Nacions Unides sobre la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals quan diu que les "definicions jurídiques [espanyoles] dels delictes de terrorisme no respecten plenament el principi de legalitat", ja que no es poden anul·lar les llistes "d'agrupacions que s'hagin creat amb l'única finalitat de presentar-se a les eleccions". El Relator, de fet, va més enllà i expressa la seva preocupació pels casos de tortures policials practicades en períodes d'incomunicació. És a dir, que l'Estat espanyol continua practicant la tortura fins i tot després que el Tribunal d'Estrasburg el condemnés l'any 2003 a indemnitzar els independentistes catalans que van denunciar haver estat torturats per les forces i cossos de seguretat de l'Estat el 1992.

Però el més curiós és que la mateixa sentència del Tribunal d'Estrasburg que aprova la il·legalització de Batasuna serviria per il·legalitzar a l'instant el Partit Popular i el Partit Socialista, ja que si no condemnar la violència equival a exercir-la -com afirma Estrasburg en termes escandalosament antidemocràtics i afins a l'Audiència Nacional espanyola-, és evident que tant la negativa a condemnar el franquisme, per part del PP, com la creació de la banda terrorista GAL, per part del govern del PSOE, són motiu suficient per impedir a aquests partits l'exercici de la seva activitat política. Altrament, queda clar que es tracta d'una llei concebuda contra un únic partit i avalada hipòcritament per Estrasburg. Sigui com vulgui, a ningú no se li escapa que l'ordre que va rebre Espanya de permetre la participació d'Alternativa Internacionalista en les eleccions europees -Brussel·les només admet tupinades en clau interna espanyola, no pas europea-, està estretament connectada amb la sentència d'Estrasburg. Una sentència que tindria com a objecte rescabalar el govern espanyol d'haver estat posat en evidència i obligat a rectificar públicament. "Pacte d'Estrasburg", en podríem dir. Destaquen, a més, els fils que va arribar a moure Espanya per evitar que fos la Gran Sala, formada per disset magistrats que aborden els temes vertaderament importants, l'encarregada de tractar el recurs presentat per l'esquerra abertzale. Aquesta Gran Sala havia estat oferta pel mateix Tribunal -la part basca la volia- però Espanya s'hi va negar i el cas va quedar a les mans de la sala ordinària, amb set jutges. Un d'aquests jutges és l'espanyol Alejandro Saiz, una cara coneguda del full parroquial del Fòrum d'Ermua.

e-notícies , 16/7/2009