Per a mi, com per a moltes altres persones, la mort de Baltasar Porcel ha estat un fet del tot inesperat. No sabia que el càncer que patia havia rebrotat i que ja no podia desplaçar-se per atendre les entrevistes dels mitjans de comunicació. Eren aquests, en el cas de la televisió o dels fotògrafs, els qui es desplaçaven a casa seva per obtenir-ne unes imatges. De fet, va ser un periodista de Cugat.cat qui em va comunicar la mort de Porcel. Cosa que em va deixar astorat perquè tenia assumit que havia vençut la malaltia i que havia recuperat forces per continuar escrivint. Aquesta és la impressió que en vaig treure, si més no, després de veure'l i d'escoltar-lo durant el seu magnífic discurs en l'edició de l'any 2007 de la Nit Literària de Sant Cugat, organitzada per Òmnium Cultural. Entenc, per tant, les paraules d'estupefacció de Marta Pessarrodona en assabentar-se'n: "Encara no m'he refet de la notícia. El vaig veure l'estiu passat a Formentor i estava la mar de bé. Em pensava que era fora de perill". Malauradament, no va ser així i el passat 2 de juliol ens va deixar. Molt trist, tot plegat, perquè, malgrat que no era una persona jove, tenia 72 anys, encara hauria pogut viure molts anys i escriure uns quants llibres. Jo, personalment, no vaig sintonitzar mai amb la seva ideologia política, per bé que en aquests darrers anys es va mostrar molt més sensible amb els drets nacionals de Catalunya. Però som davant d'un grandíssim escriptor i és de justícia reconèixer-ho. No em sembla just aquest tarannà tan català de valorar el talent creatiu d'acord amb el grau d'afinitat ideològica que establim amb l'autor en qüestió: "Si no és dels nostres, no pot ser bo". Doncs Porcel sí que ho era, de bo. I molt. I l'única manera de descobrir-ho és llegint-lo. És el millor homenatge que li podem fer.