És esborronador, per no dir una altra cosa, el desvergonyiment amb què el tripartit -salvant totes les distàncies històriques- fa seu el principi d'orquestració de Joseph Goebbels segons el qual "la propaganda s'ha de limitar a un nombre reduït d'idees i a repetir-les infatigablement des de perspectives diferents, per bé que sempre convergint en el mateix concepte". "No hi pot haver ni fissures ni dubtes", insistia Goebbels. I ho va resumir amb aquesta frase: "Una mentida infatigablement repetida esdevé veritat". La frase, no cal dir-ho, va fer fortuna, però no només perquè fos ell qui la digués -això, al capdavall, és anecdòtic-, sinó perquè descriu perfectament la praxi política de tot govern amb peus de fang. I el tripartit català n'és un. Després de claudicar davant Madrid acceptant un acord de finançament insultant per a Catalunya, el PSC-PSOE i els seus dos mariachi, Esquerra i ICV, han activat tots els altaveus mediàtics -incloent-hi la cort de tertulians i d'opinadors- per tal de repetir orquestradament aquestes cinc mentides:

Primera mentida: que pensem que l'acord no estava tancat ni beneït des de feia temps i que van lluitar com a titans fins al darrer minut. L'aparició estelar de Puigcercós la nit del 12 de juliol i l'agraïment verbal de Montilla a Esquerra en el seu discurset de les maravelles, són una gentilesa dels socialistes a canvi de la submissió republicana. I és que per formar un tercer tripartit, els socialistes necessiten que Esquerra sembli alguna cosa més que un simple tanoca útil.

Segona mentida: que pensem que va ser Zapatero qui va claudicar davant els 3.800 milions proclamats per Esquerra quan, en realitat, va ser Esquerra qui va claudicar davant Zapatero. Incapaç de fixar un mínim veritablement digne per a Catalunya -i assumir el risc que en no ser acceptat obligués Esquerra a sortir del govern-, Puigcercós va esperar a saber la xifra de Zapatero per convocar els mitjans de comunicació i presentar aquesta xifra com a seva. "El màxim de Zapatero són 3.800 milions? Doncs nosaltres direm que no acceptarem menys de 3.800 i, en coincidir, direm que hem sotmès Zapatero a la nostra voluntat". El més gros és que Zapatero no ha parlat mai de 3.800 milions i que aquesta xifra és un pur invent d'Esquerra.

Tercera mentida: donar multitud de xifres, de tants per cent, de bases de càlcul i de fraccions anuals a fi de confondre la societat de manera que no entengui absolutament res. La ignorància acomplexa i l'acomplexament és molt submís.

Quarta mentida: fer passar bou per bèstia grossa. És a dir, fer creure als catalans que 3.800 milions d'euros per a l'any 2012 són un guany per a Catalunya, quan només el dèficit de la Generalitat del 2008 ja va ser de 4.862 milions. La xifra acceptada per Esquerra, per altra banda, encara resulta més humiliant si tenim en compte que, com va dir Joan Ridao el 20 de setembre de 2007, "el dèficit fiscal anual que pateix Catalunya se situa al voltant dels 19.000 milions d'euros; vaja, que a cada català ens costa ser espanyol prop de 3.000 euros l'any".

I cinquena mentida: amagar-nos que som víctimes d'una doble ensarronada, atès que Espanya no ha complert mai els seus pactes amb Catalunya. Mai. Ni en el passat ni en el present. Recordem, sense anar més lluny, que l'any 2001 el govern espanyol va acordar amb la Generalitat una aportació de 1.132 milions per al tercer any d'aplicació d'aquell model de finançament, però al final només en van arribar 200.

Mentrestant, Puigcercós, ebri de cinisme, es burla dels catalans dient que "el primer que recela que l'acord es compleixi sóc jo". L'afany de poder i de notorietat d'alguns humans és il·limitat. N'hi ha que fins i tot gosen dir-se independentistes i humiliar Catalunya a canvi de mantenir-se uns mesos més en el govern. Només tenen una cosa positiva, i és que són autònoms. Caven tots sols la seva pròpia tomba.

e-notícies , 20/7/2009