El passat 22 de juliol, en la darrera pàgina del diari Avui, en una secció anomenada "L'Avui confidencial", amb fotografia inclosa, i sota el títol "Se‘t veu el llautó, Víctor!", apareixia, sense signar, el següent text: "El periodista Víctor Alexandre va intentar muntar una campanya de desprestigi contra l'Avui perquè li va rebutjar un original que ningú no li havia demanat. Ahir hi tornava amb un articlet al Singular Digital on titllava aquest diari d'"òrgan del tripartit" i, erigint-se en portaveu dels lectors, cosa que tampoc ningú no li ha demanat, alertava de la seva "mort" imminent. Però tranquils: també els recomanava El Punt com a punt de destinació. Just el diari on escriu el senyor Alexandre. Que se‘t veu el llautó, Víctor".

Abans de continuar, cal fer un incís per diferenciar l'Avui paper de l'Avui digital. Aquest últim, sortosament, és tot un altre món. Dirigit per Salvador Cot, persona independent i catalanocèntrica, l'Avui digital marca una gran distància amb el seu germà de paper. I això es nota i s'agraeix. Només cal veure l'espectacular creixement que ha experimentat a la xarxa d'ençà que en Cot n'és al capdavant. Dit això i reprenent el fil, és evident que temps enrere, quan Vicent Sanchis o Xavier Bosch n'eren els directors, l'Avui no hauria publicat un text difamatori com el que he citat contra un escriptor. Ara, però, les coses són molt diferents. L'Avui, d'ençà de la dimissió de Bosch, el desembre de 2008, és una barca a la deriva governada per directors en funcions i segrestada per aquests dos nous partits polítics, que avançant-se a la fusió de caixes i dient-se PSOEsquerra, s'han fos en un de sol. La cursa de les eleccions ja ha començat i ara tot s'hi val per retenir el poder. Fins i tot la difamació contra aquelles persones que no es mostren submises als dictats del règim. Ara m'ha tocat a mi, però n'hi haurà d'altres. Concretament, ja han començat a fer-ho amb Joan Carretero.

Sobre el text difamatori de l'Avui -agraeixo molt els articles de suport apareguts aquests dies a la xarxa- vull fer tres consideracions. La primera és que, com ja vaig denunciar al seu moment, el meu article Esquerra, partit conservador no va ser rebutjat per l'Avui. Va ser prohibit. Tenia confirmada per escrit la data de publicació i va ser el director en funcions d'aleshores qui la va aturar. Naturalment que l'article no m'havia estat demanat. Els articles dels col·laboradors esporàdics no es demanen, són els seus autors els qui els ofereixen i en pacten la publicació. En segon lloc, no tinc cap intenció de "muntar una campanya de desprestigi contra l'Avui" ni de desacreditar-lo. L'Avui es desacredita sol. Ho està fent en descarada clau progovernamental en el tema del finançament i ho fa també dedicant-se a difondre mentides sobre la meva persona. Diu l'Avui, per desacreditar-me, que jo "recomanava El Punt com a punt de destinació. Just el diari on escriu el senyor Alexandre. Que se‘t veu el llautó, Víctor". Doncs bé, és mentida. Jo no escric al diari El Punt ni mai n'he estat col·laborador. Mai no he percebut un sol euro d'aquest diari que, per altra banda, em mereix tots els respectes. El 27 de juliol de 2008 hi vaig publicar un article de franc de la mateixa manera que el 29 de maig del mateix any en vaig publicar un altre en les mateixes condicions a l'Avui. En cap cas, per tant, es pot deduir d'això que jo escrigui a cap d'aquests dos diaris. Afirmar-ho és tan grotesc com ho seria afirmar que escric a The Washington Post perquè una vegada em publiquessin un article. El problema de la direcció de l'Avui és que s'ha trobat atrapada en la seva mentida, i per no posar-se en evidència ha preferit continuar mentint. No és ètic, és clar, però la ràbia provoca aquestes reaccions. Per cert, on són els articles que escric al diari El Punt? Els pot ensenyar la direcció de l'Avui?

L'Avui, per tant, publicant aquesta informació -els vaig demanar que la rectifiquessin i s'hi han negat-, ha infringit l'article 2 del Codi Deontològic de la professió periodística que marca com a precepte "difondre únicament informacions fonamentades evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones". Però sembla que aquesta és una praxi habitual del nou Avui, ja que el passat 28 de juny també afirmava categòricament que Joan Carretero no havia participat en l'Acte de Sobirania davant el Parlament malgrat que les imatges van demostrar que era mentida. Va trigar una setmana a rectificar, i ho va fer perquè els lectors el van pressionar perquè ho fes.

Finalment, pel que fa a l'afirmació també referida a la meva persona, que diu que "erigint-se en portaveu dels lectors, cosa que tampoc ningú no li ha demanat, alertava de la seva 'mort' imminent", vull fer una última consideració. Jo no m'erigeixo en portaveu dels lectors, senzillament sóc un lector. Un lector que emet la seva opinió personal perquè hi té tot el dret. Opinió signada, per cert. No pas com l'Avui, que em difama per mitjà d'un text anònim. Pel que sembla, però, l'Avui vol lectors submisos, que paguin i callin. Molt greu tot plegat. Però també ho és la mentida que diu que jo "alertava d'una mort imminent" del diari. La meva frase textual era que el camí que ha iniciat l'Avui "el pot dur a la mort". És molt diferent. El que sí que sembla imminent és l'ERO que s'albira en aquest diari i el qüestionament del volum d'ingressos que obtenen algunes de les persones que en mouen els fils. Atès que la Generalitat en té el 20% i que aquests diners són de tots els catalans, caldria que algun partit polític n'exigís la publicació transparent dels esmentats ingressos per tal que sapiguem qui són els qui fan pàtria i qui són els qui fan diners a costa de la pàtria.

El Singular Digital , 28/7/2009