No fa gaire, sota el títol Un país amb excés d'il·luminats, l'excap de premsa d'un partit polític català publicava un article al diari El Punt en què titllava d'"essencialistes", d'"histriònics", d'"egòlatres", de "capitans visionaris", de "missatgers messiànics" i de "subjectes prestos a aconseguir el seu minut de glòria" els qui critiquen l'espanyolisme del seu partit. També qualificava els diferents moviments independentistes de "croada malaltissa", de "grupuscles afavorits per la xarxa" i de "plataformes d'amics i saludats" i dictava sentència dient que "tot plegat és el producte d'una excitació conjuntural i d'un ego malaltís". Déu n'hi do, oi? La incontinència verbal és així. Però la pregunta és: d'on surt tota aquesta ràbia escumosa? Quines vísceres són capaces d'articular un discurs tan biliós com aquest? "Potser algú com Alejo Vidal-Quadras", pensarà el lector. No, no ha estat Alejo Vidal-Quadras, ni tampoc ningú del Partit Popular. "Doncs aleshores algun franquista d'aquests que es reuneixen a la plaça dels Països Catalans cada 20 de novembre". No, tampoc. L'article el signava l'excap de premsa d'Esquerra. La mateixa persona que l'any 2007, quan ocupava el càrrec, m'enviava correus plens de desqualificacions personals perquè no reia les gràcies del seu partit. El totalitarisme -de dretes o d'esquerres- sempre actua així: si no pot eliminar els escriptors desafectes, perquè els temps no ho aconsellen, ni comprar-los, perquè no es venen, intenta desacreditar-los. D'aquesta manera, els elogis i la consideració amb què l'escriptor en qüestió era rebut en època de sintonia es transformen en vituperis i en animadversió quan es mostra insubmís i rebel tot demostrant la falsedat d'aquells afalacs i, per tant, l'encert de l'escriptor d'apartar-se'n.
Deu ser una praxi molt pròpia de la nova Esquerra, aquesta d'enviar correus als escriptors dient-los què han de dir, com ho han de dir i on ho han de dir. El passat mes d'abril vaig rebre diversos correus -alguns de 9.000 caràcters- d'un membre de l'executiva del partit amb un càrrec institucional nomenat per José Montilla que, en hores laborals pagades per tots els catalans, es dedicava a escampar difamacions sobre la meva persona i a alliçonar-me sobre els valors conservadors i immobilistes de la cúpula d'Esquerra, en particular, i del tripartit, en general. És la praxi dels sectaris.
Quina pena de partit. Sembla mentida com un petit grup de persones poden trair la confiança de centenars de milers de catalans i destruir el més meravellós patrimoni d'expectatives que havia generat aquest país en molts anys. Ara, a Esquerra, llevat d'algunes persones dignes que encara tenen esperances de fer fora l'executiva actual i de redreçar la nau, ja només hi queda gent del PSC-PSOE amb carnet d'Esquerra. I és que n'ha marxat i en continua marxant tanta gent que, més que un partit, gairebé s'ha convertit en una família. Una família amb marits, mullers, fills i germans molt ben col·locats, això sí.