Com si es tractés d'un ritual, l'atemptat que ETA va cometre el passat 30 de juliol a Calvià, Mallorca, ha desencadenat la mateixa allau de declaracions institucionals que els atemptats anteriors d'aquesta organització armada. Els mateixos discursos, les mateixes frases, els mateixos gestos i després... el buit. I tot això durant cinquanta anys. Mig segle així. Sembla increïble, però és veritat. I el més terrorífic és que els dos grans partits espanyols estan disposats a continuar en aquesta línia mig segle més, ja que no sols no tenen cap pla B sinó que no preveuen cap altra sortida al conflicte que no sigui la policial. Fa cinquanta anys que repeteixen que ETA agonitza, que ETA ja no té capacitat operativa, que ETA ha estat esberlada..., però tot continua igual. Continuen havent-hi atemptats, continuen havent-hi víctimes i continuen escoltant-se les mateixes paraules buides.

La via policial com a estratègia única per acabar amb ETA s'ha demostrat inútil, però ells segueixen i segueixen perquè aquesta inutilitat, que en un altre àmbit de la vida seria una raó inqüestionable per canviar d'estratègia, en el cas d'Espanya allò inqüestionable és l'estratègia. L'obstinació és així. El problema és que una obstinació que persisteix després de fracassar durant cinquanta anys acaba transformant-se en alienació, una alienació disposada a sacrificar-ho tot per tal de no reconèixer-ne l'error. I això és greu, molt greu.

No hi ha dubte que el fracàs dels diferents governs espanyols en la lluita contra ETA és equivalent al fracàs d'ETA contra Espanya. Cinquanta anys de lluita sense aconseguir la independència del País Basc hauria de ser per a ETA motiu de reflexió. Malauradament, tanmateix, tampoc en aquesta banda no sembla haver-hi algú disposat a prendre un camí més racional. I així passen els anys, uns anys durant els quals ambdues parts, ja sigui per la pèrdua de vides humanes o per decennis a la presó, es converteixen en víctimes de la seva pròpia obstinació. Avui dia, a la Unió Europea, una organització armada com ETA -o com ho va ser l'IRA a Irlanda del Nord- pot tenir vida, però no èxit. L'IRA, certament, va abandonar la lluita armada després d'un procés de pau, però la naturalesa democràtica de l'altra part negociadora, el govern britànic, estava molt per sobre del tradicional absolutisme espanyol. D'aquí prové el fet que després de l'acord de pacificació signat el 1998, l'article 3 de la Constitució de la República d'Irlanda expliciti que el país no renuncia a la seva reunificació i accepti que s'aconseguirà "amb el consentiment de la majoria del poble, expressat democràticament, en ambdues jurisdiccions de l'illa". Algú s'imagina quelcom de semblant per part espanyola en relació a Euskal Herria? Si Espanya ni tan sols compleix la seva pròpia Llei de Penitenciaria, que l'obliga a l'acostament de presos, ¿com acceptarà el dret del poble basc a autodeterminar-se? Com pot negociar un procés de pau un Estat que criminalitza el diàleg i que no preveu cap més opció que la rendició i la humiliació de l'adversari?

La coartada espanyola, com sabem, consisteix a no reconèixer el conflicte. Si no hi ha nació basca, no hi ha conflicte polític, només hi ha assassins. I els assassins són matèria policíaca, no pas política. Aquí s'acaba tot. O, millor dit, aquí comença tot, ja que el fruit d'aquesta mentalitat no ha aportat res més que sang, desolació i mort durant cinquanta anys i una espiral de violència, incloent-hi el terrorisme d'Estat amb els seus 28 assassinats, les seves tortures sagnants i els seus delictes de suborn comesos per individus que, pel sol fet de ser del GAL en lloc d'ETA, han estat excarcerats.

Confesso que se m'escapen les raons de l'atemptat d'ETA a Calvià, Mallorca. No puc comprendre la relació entre aquest fet i la independència d'Euskal Herria. Trobo irracional la negativa espanyola a negociar un procés de pau, però també em sembla mancada de sentit la perpetració d'un atemptat que només afavoreix l'antidemocràtica il·legalització de partits i la recent tupinada que el Partit Socialista i el Partit Popular han dut a terme a Euskadi per aconseguir el poder. No ho entenc, sincerament, perquè tal com estan les coses crec que és des de dintre, emprant les regles del sistema, per tramposes que siguin, l'única manera de posar en evidència la democràcia totalitària espanyola. Sobretot després que la Unió Europea ja ha demostrat que tot i que no admet tupinades al seu Parlament -autoritzant la participació política d'Iniciativa Internacionalista- fa els ulls grossos quan són de caràcter domèstic en algun dels estats membres. Tot plegat m'empeny a reproduir la frase que tant enrenou va causar quan la vaig dir l'any 2004 en un acte a Madrid: "Si ETA no existís el nacionalisme espanyol l'hauria d'inventar". Avui, cinc anys després, cal preguntar-se: De quina altra manera podria justificar Espanya la il·legalització de l'esquerra abertzale? Com, si no, hagués estat lehendakari Patxi López i ordit el que ja és una realitat, el fre a l'euskaldunització del país i el retrocés en matèria educativa des d'un punt de vista bascocèntric?

Israel va dir que mai no negociaria amb Palestina i ho ha acabat fent, el govern britànic va enviar milers de soldats a Irlanda del Nord i va acabar dialogant, El Salvador va ser escenari d'una Guerra Civil que va durar dotze anys i que va causar 75.000 morts i els dos bàndols van acabar asseguts a una taula de negociació, Nelson Mandela va ser empresonat durant un quart de segle i en sortir va ser president de Sud-àfrica tot renunciant a la venjança... I així podríem continuar perquè aquesta és l'única sortida, la paraula. Així com el moviment sud-africà de lluita contra l'opressió va cercar la pau quan va comprendre que la violència no sols no afeblia el règim sinó que era una coartada per al retall de les llibertats, així també ETA ha de fer el mateix. Per a dialogar, això sí, calen dos. Cal que ETA, a més de fer un gest significatiu a favor de la pau, admeti la inoperància de la violència i que Espanya, a més d'acceptar el dret de tots els pobles a decidir el seu destí, comprengui que en l'odi a aquest dret hi ha el germen del conflicte.

e-notícies , 6/8/2009 , 10/8/2009 i 13/8/2009