Aquests dies, la delegació de Televisió Espanyola a Catalunya està celebrant els seus cinquanta anys d'existència. Ho fa de manera itinerant per diferents municipis, instal·lant-hi un envelat mòbil i recollint impressions o records de persones diverses i emetent una programació especial farcida de peces històriques. Aquest mig segle de vida va començar el mes de juliol de 1959 i l'actriu Núria Espert, que aleshores tenia 24 anys, va ser la primera persona que es va adreçar als espectadors des dels estudis situats a l'antic Hotel Miramar de Barcelona. Però els programes en català encara van trigar uns anys a arribar. No ho van fer fins el 1964 i, com és lògic, van tenir de seguida una gran acollida. Era la darrera dècada del franquisme i començava a haver-hi una certa permissivitat en temes culturals. Ho demostra el fet que en els primers tres anys es van emetre més de trenta obres teatrals d'autors com ara Carles Soldevila, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Josep Maria Folch i Torres. De fet, el centre de producció de Televisió Espanyola a Catalunya va adquirir tanta importància que Miramar va quedar petit i els estudis es van ampliar a Esplugues i a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser aleshores quan, davant de tan inoperant dispersió, es va optar per centralitzar-ho tot a Sant Cugat i el 28 de juny de 1983, ara fa vint-i-sis anys, es van inaugurar els estudis que ja coneixem. Les emissions, tanmateix, no van començar fins quatre dies més tard amb un programa especial anomenat "Adéu Miramar. Bon dia Sant Cugat". Des d'aleshores, Sant Cugat dóna nom als estudis de Televisió Espanyola a Catalunya i, com va dir el regidor de Comunicació, Jordi Puigneró, "són uns grans exportadors de la nostra ciutat".

Jo, en aquella època treballava a Ràdio 4 i es deia que també nosaltres deixaríem Barcelona i vindríem a Sant Cugat. Fins i tot es va arribar a projectar una urbanització en la qual hi viuríem només les persones vinculades a la ràdio i a la televisió. Cosa que no va reeixir perquè la idea de viure envoltats de companys de feina les 24 hores del dia no agradava a ningú. Val a dir, però, que en aquell moment ningú no sabia que Sant Cugat, amb 30.000 habitants, esdevindria la ciutat important que és avui. I posats a no saber, jo personalment tampoc no sabia que la meva filla Mireia, que en aquell moment tenia vuit anys, seria estilista dels Lunnis quan arribés als trenta. Per totes aquestes coses, la història de Televisió Espanyola a Sant Cugat ja sempre estarà lligada a la meva vida.

És molt interessant la recuperació històrica que Televisió Espanyola a Catalunya està portant a terme amb motiu del seu 50è aniversari, projectant imatges que formen part de la nostra memòria col·lectiva. Jo, personalment, tinc un capítol de la meva vida vinculat a aquesta emissora, ja que vaig presentar-hi un programa l'any 1979. Aleshores aquesta cadena encara emetia des dels estudis de Miramar amb Irene Mir com a locutora de continuïtat i la programació en català es reduïa a una franja horària de tarda i a un petit espai dissabtes i diumenges. Eren els temps de programes com ara el formalista Mare Nostrum, que defugia temes polèmics, Giravolt, que va ser el primer espai català que va emetre en color, Vostè pregunta, de Joaquim Maria Puyal, Personatges, de Montserrat Roig, els inoblidables infantils Terra d'escudella i Quitxalla, amb una audiència extraordinària -les meves filles no se'n perdien cap-, o els de teatre com Lletres catalanes. El meu es deia Cinema a l'abast i, com el títol indica, era una programa sobre el setè art. Recordo que durava una hora i que formava part d'una sèrie de tretze capítols dirigits per Enric Ripoll-Freixes, l'estimat crític del diari Avui ja desaparegut, que estaven dedicats als gèneres cinematogràfics. És a dir, el drama, la comèdia, el western, el musical, la ciència-ficció, el cinema negre, el cinema bèl·lic, el cinema de terror... Parlàvem de les pel·lícules més emblemàtiques de tots ells i en la part final fèiem una entrevista a directors i intèrprets catalans que hi estaven relacionats. De Cassen, per exemple, en conservo un grandíssim record per la seva humanitat. I el mateix puc dir del director Francesc Pérez-Dolz. Amb ell vam parlar del seu film A tiro limpio, un clàssic deliciós del gènere policíac barceloní basat en els maquis catalans Quico Sabaté i Josep Lluís Facerias. Em pregunto si l'emissora ha guardat tot aquest material. Llavors, malauradament, no hi havia vídeo i les úniques imatges que en conservo són mentals. La meva felicitació, en tot cas, als professionals dels estudis de TVE a Sant Cugat.

e-notícies , 17/7/2009 i 20/8/2009