Propera parada: la novel·la
Un dels trets més característics de la modernitat literària és precisament el qüestionament dels límits dels gèneres literaris tradicionals. I en aquest sentit, gairebé no cal dir que alguns dels escriptors més rellevants de la modernitat, com ara Claudio Magris, Peter Handke o John Berger, han practicat fins a la sacietat l'anomenat "mestissatge" literari o barreja de gèneres.
Aquest aclariment serveix per presentar la figura de Víctor Alexandre, un escriptor que es dedica a fer periodisme, assaig i narrativa. Ara bé, primer de tot, Alexandre sempre fa literatura, faci el que faci. I, en segon lloc, els gèneres que cultiva no són mai, repeteixo mai, compartiments estancs sinó que molt sovint, com a indiscutible autor modern que és, els seus textos són una barreja d'elements. Només cal agafar el seu penúltim llibre, Nosaltres, els catalans (2008) per veure que tècnicament és un llibre d'entrevistes però té clars contagis i transvassaments del món de la narrativa com ara la recreació dels ambients, la vertebració dels diàlegs, el ritme del desplegament de la conversa, etc.
I, a Set dones i un home sol, hi apareix clarament l'assagista i articulista Víctor Alexandre. Per exemple, les narracions d'Alexandre recullen la preocupació de l'assagista per evidenciar i analitzar les coordenades generals de la societat que l'envolta. O les constants referències musicals i cinematogràfiques són un senyal de la presència inequívoca del nostre autor en el seu vessant d'articulista i blogaire.
Set dones i un home sol és un conjunt de set narracions que, entrellaçades, formen una sola història, la història d'un home, Ricard, i la seva interacció amb les vides de set dones al seu voltant. La història de Ricard està plantejada en els mateixos termes que la gran novel·la de Virgínia Woolf, L'habitació de Jacob (1922) en el sentit que les dues obres giren a l'entorn d'un protagonista absent. Les dues històries ens arriben a través dels testimonis dels altres perquè Ricard està en coma a causa d'un accident i Jacob ha mort a les trinxeres de la Primera Guerra. Les persones que envolten Ricard i Jacob fan de miralls que reflecteixen els protagonistes. D'aquesta manera, el llibre d'Alexandre se'ns apareix, en conjunt, com un estudi de l'alteritat portat a les darreres conseqüències. Un tema que sempre ha preocupat al nostre autor.
Alexandre aprofita la situació límit d'una vida que penja d'un fil per sotraguejar els altres personatges i fer-los buidar el pap i expressar les seves preocupacions més profundes: "¿Per què necessitem que es produeixi una situació límit per fer allò que sempre diem que volem fer i que no fem mai?" Cadascuna de les co-protagonistes, les "set dones" es confessa davant l'accidentat, "l'home sol", amb brutal sinceritat i autenticitat. I aquesta sinceritat es converteix en un altre tema dominant del llibre: la discrepància entre aparença i realitat o veritat.
Les set dones són molt diferents entre si perquè tenen edats i condicions ben diverses, de manera que formen una galeria de prototips que reflecteixen perfectament el nostre món actual. De fet, respecte a la seva intencionalitat primera, el llibre es pot interpretar com un retrat global del clima moral, social i cultural del món actual. Alexandre utilitza sàviament les relacions entre els dos sexes com a pretext per anar molt més enllà. Recordem que el número set és el de la totalitat a la nostra cultura.
Set dones i un home sol és un llibre sòlid, ben travat, un llibre profundament humà i sagaç, un llibre calladament ambiciós. Només té dos defectes que detreuen de la seva excel·lència. La falta d'independència total de les històries, que revela una insuficiència narrativa. I la falta d'independència total de les set dones entre si perquè a nivell de registres expressius s'assemblen massa.
En el fons Alexandre volia fer una novel·la i se n'hagués sortit, com sempre.
El Mundo , 4/6/2009