Té imatges magnètiques, diàlegs brillants, una ambientació exquisida i una esplèndida direcció d'actors i, tanmateix, ens deixa freds a causa de la manca de màgia i de veritable tensió dramàtica. Una cosa és captar l'atenció de l'espectador i mantenir el seu interès i una altra transmetre-li emocions i captivar-lo. Michael Mann aconsegueix la primera, però es queda al llindar de la segona. I una de les raons és el desencert d'haver triat Johnny Depp com a intèrpret de la figura de John Dillinger. Depp no està a l'alçada del personatge i, per bé que els secundaris són excel·lents, el film se'n ressent de dalt a baix. La prova és que tot l'interès mantingut al llarg de dues hores esdevé oblit només sortir del cinema. Això no treu que Enemigos públicos sigui un magnífic retrat de l'època de la Gran Depressió americana amb moments d'alt nivell, com ara els atracaments, les escenes d'acció o algunes de les mirades morals de l'agent Melvin Purvis (Christian Bale). Un film dignament gèlid.