Sap greu que una magnífica història com aquesta, que, des d'un punt de vista literari, té la força d'un conte curt de gran intensitat dramàtica, acabi convertida en un exercici de preciosisme gèlid i autocomplaent totalment inversemblant i amb línies de text d'una afectació embafadora. No és estrany que la seva projecció a Canes fos rebuda amb xiulets. Isabel Coixet s'ha apassionat per l'estètica i ha desapassionat els seus personatges fins a convertir-los en clixés erràtics mancats d'emoció. Llàstima, perquè el món dels secrets i de les fantasies que amaguen tots els éssers humans amb els quals ens creuem pel carrer era un meravellós punt de partença per dir coses adultes. Al final, però, tenim un film que sembla buscar més l'autosatisfacció de la seva autora que el plaer de l'espectador. Talment com una masturbació sobre un llit de marbre.