Viure en una societat políticament correcta té els seus avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que els ciutadans tenen la sensació de viure en una mena d'oasi on mai no passa res, on mai no es diu una paraula més alta que les altres, on no hi ha gairebé res que denunciar perquè tot funciona meravellosament. L'inconvenient és que tot això és mentida perquè l'oasi és un somni, i, com sabem, per poder tenir un somni primer cal estar adormit. I és certament difícil que esclati cap conflicte si tots estem adormits. Ben mirat, no hi ha millor desarmador que la son; el problema és que aquesta son no és natural sinó induïda. Hi ha gent que ens vol adormits, obedients, callats, i, si pot ser, una mica atemorits. Això els dóna llibertat de moviments per fer i desfer a la seva manera.

L'obligació de pensar i d'expressar-se de manera políticament correcta no és res més que una subtil i moderna modalitat de censura. Hi ha censura més subtil que aquella que provoca l’autocensura? La por a dir, la por a ser amonestat, la por a desfermar les ires d’una col·lectivitat endormiscadament correcta ens manté a tots en silenci. Però el silenci no canvia la realitat, només l'amaga.

L'any 1954 Spencer Tracy va protagonitzar una magnífica pel·lícula titulada Conspiració de silenci. Narrava l'arribada d'un home a un poble de l'Oest americà, just després de la Segona Guerra Mundial, disposat a esbrinar la misteriosa mort d'un japonès. Les seves investigacions, però, topaven amb el silenci de la comunitat. En aquell poble, com a casa nostra, tothom tenia molta son i, també com nosaltres, havien fet una màxima d’aquella dita segons la qual "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol".

Per això no és políticament correcte denunciar que la llei antiterrorista espanyola vulnera els drets fonamentals de les persones i que és èticament inhumana, però el cert és que els vulnera, i denunciar-ho és, a més d'un principi deontològic periodístic, un deure moral en el si d'una col·lectivitat democràtica.

Els ciutadans tenim dret a saber que aquesta llei atorga total impunitat per violar la integritat física i psíquica de les persones gràcies a la incomunicació total a què son sotmeses durant 5 dies; que durant aquest temps se'ls nega l'assistència d'un advocat i que, en la majoria de casos, l'ordre d'empresonament es basa en proves inculpatòries arrencades per mitjà de la tortura. També tenim dret a saber que la llei antiterrorista vulnera el dret constitucional de la presumpció d'innocència; que obliga a una declaració judicial davant els jutges de l'Audiència Nacional (hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista) ubicada a Madrid; que durant el trasllat els detinguts pateixen tota mena de vexacions i que, en arribar, són reconeguts per metges forenses de dubtosa independència que neguen, sistemàticament, els maltractaments, fins i tot quan són evidents.

Les conspiracions de silenci són humanament comprensibles, però democràticament inadmissibles. Un Estat que practica mesures antidemocràtiques emparant-se en la raó d'Estat no només perverteix el sistema, també queda automàticament deslegitimat com a Estat de dret. Tenia raó Max Weber: la raó d'Estat és la raó que dóna l'Estat quan no té raó.

e-notícies , 10/1/2008