De què serveix el Correllengua? Quina utilitat té el fet que una flama recorri any rere any els Països Catalans acompanyant la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana? Han millorat, aquestes accions, l’estatus del català a la Unió Europea i han impedit l’esquarterament que pateix al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i a la Franja de Ponent? Preguntes incòmodes, certament. Però tampoc no és bo defugir la veritat, per crua que sigui. La situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és greu, molt greu. N’hi ha prou de veure l’estat de postració nacional en què ens ha deixat un quart de segle de govern regionalista al Principat. La incapacitat per governar en clau nacional, el menyspreu per la resta dels Països Catalans, les complicitats polítiques amb el nacionalisme espanyol i el conte de la llàgrima com a eina recaptadora de vots són un bagatge massa tètric per encoratjar ningú. I tanmateix som aquí. I si hi som, no en tinguem cap dubte, no és gràcies a la vergonyosa covardia dels nostres governants sinó a l’immens patrimoni de milers d’actituds individuals i a impagables accions col·lectives com les de la CAL.


L’objectiu del Correllengua, per tant, no és fer política lingüística, sinó contribuir a la nostra presa de consciència tot fent-nos entendre que ningú en aquest món no parlarà la nostra llengua si nosaltres no la parlem, que ningú en aquest món no la respectarà si nosaltres no la respectem. Les llengües, com tota cosa viva, no estan al marge de les lleis de la naturalesa, i a la naturalesa no sobreviu ni el més gran ni el més simpatic ni el més atractiu, sobreviu aquell que sap adaptar-se millor als canvis que es produeixen en el seu entorn. El cataclisme que va suposar la imposició d’una altra llengua a casa nostra ens ha fet molt de mal, un mal que persisteix perquè la recuperació d’algunes llibertats democràtiques no ha impedit que la llengua imposada mantingui als Països Catalans una oficialitat i uns privilegis que cap nació amb un mínim d’autoestima consentiria.

L’anorreament nacional i lingüístic del poble català s’ha intentat de totes les maneres possibles: per la força de les armes, per la força de les lleis, per la força del fenomen immigratori, per la força del menyspreu, per la força de la humiliació... i tot i així no han pogut amb nosaltres. No han pogut perquè encara som molts els catalans que no estem disposats a entrar a l’escorxador per amable que sigui el botxí. Aquesta és la força del Correllengua, recordar-nos cada any que som un poble adult i que només els infants estan exempts de responsabilitats, recordar-nos que els drets no es pidolen, altrament no són drets, i que la lluita per treure de la marginalitat la llengua catalana al Congrés i al Senat espanyols és molt lloable i té un gran simbolisme, però que és als Països Catalans on ha d’adquirir rang de normalitat. És a casa nostra on ha de tenir el mateix tremp i la mateixa utilitat que el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal.

Fiquem-nos-ho al cap, si la llengua catalana no és necessària per viure en el territori que la té com a pròpia ningú no la parlarà. Els seus dies estan comptats. S’imposa, per tant, una campanya institucional –des d’aquestes línies la proposo formalment- en què siguin persones nouvingudes d’arreu del món les qui ens diguin: “És el català una llengua universal o un codi secret entre catalans de soca-rel?” “Per què em discrimines? Per què no em parles en català? No ofenguis la meva intel·ligència”, “Sisplau, no em marginis, parla’m en català.”


Butlletí del Correllengua , Onze de Setembre del 2004
normalitzacio.cat , 11/9/2004