M'ha colpit la mort d'Ave Beltran. Se'm fa difícil saber que ja mai més no la tornaré a veure ni podré parlar amb ella. Sempre és així amb les persones estimades que perdem, ja ho sé, però encara ho és més amb aquelles que en vida es van guanyar el nostre cor per la seva ànima generosa, afectuosa, riallera i apassionada. Els qui van tenir la sort de conèixer l'Ave saben de què parlo, perquè era tot això i més. La nostra amistat venia del 1999, quan ella era la fotògrafa del Diari de Sant Cugat i, per raons professionals, assistia a tots els actes culturals. De fet, la foto que apareix a la solapa del meu llibre "Jo no sóc espanyol" me la va fer ella a la plaça Barcelona. Després, l'Ave, inquieta com era, va donar un tomb a la seva vida, es va endinsar en el món de la música i va enregistrar un disc amb cançons escrites i interpretades per ella amb lletres que parlaven de totes aquelles coses que valen la pena d'aquesta vida i a les quals, sovint, no hi donem gaire importància. Em refereixo a coses senzilles, d'aparença insignificant, però que aporten bellesa al nostre entorn. L'Ave tenia sensibilitat per valorar-les i expressava així la seva manera de ser: "M'agraden els balcons plens de geranis, la calma del migdia. M'agrada sentir les campanes del monestir de l'any mil, passejar per la platja i menjar un arròs; de nit fer olor de mare-selva i tocar el cel a través d'un xiprer. Sempre portaré amb mi aquestes coses". Últimament vivia a Mallorca, on aquest mateix any havia mort el seu pare, el pintor badaloní Joan Beltran Bofill, i, amb només 48 anys, lluitava contra el càncer. "Tinc, encara, tants projectes al cap...", em va dir. El millor projecte, però, ja l'havia realitzat, era la seva filla de sis anys. La filla d'una dona vital i meravellosa que viurà sempre en el meu record.