L'oferiment de la Federació Catalana de Futbol a Johan Cruyff per tal que sigui l'entrenador de la selecció nacional de Catalunya ha aixecat molta polseguera a causa de la dimensió pública del personatge i del fet que no parla català malgrat que fa trenta-sis anys que viu al país. Sobre la primera qüestió, és a dir, aprofitar el seu prestigi internacional per donar un nou impuls a la nostra selecció, em sembla un bon argument. És innegable que Cruyff gaudeix d'una altíssima consideració futbolística arreu del món i que el seu nom associat a una selecció, sigui la que sigui, reverteix positivament en la imatge d'aquesta última. Per tant, com a estratègia, l'aposta de la Federació Catalana no em sembla desencertada. Una altra cosa serà el grau de desconnexió que pugui tenir Johan Cruyff amb el futbol actual en qualitat d'entrenador, atès que ja fa molts anys que està retirat de la pràctica professional. Però aquestes són consideracions tècniques que han de valorar les persones implicades.

Quant a la segona qüestió, la del fet que Cruyff no parli català, val a dir que hi ha hagut alguns portals d'Internet que han demanat als visitants que expressin el seu parer sobre el tema -"Considereu imprescindible que l'entrenador de la selecció catalana parli català?"- i que la resposta a favor del sí ha estat molt superior. A la dreta i a l'esquerra espanyolistes de casa nostra, no cal dir-ho, la pregunta els ha semblat incongruent, perquè per a ells la llengua de Catalunya no és res més que un element residual d'una identitat que ja voldrien morta i enterrada, però la pregunta té sentit. N'hi ha prou de canviar-ne el subjecte per veure fins a quin punt és pertinent. És imprescindible que l'entrenador de la selecció espanyola parli espanyol? És imprescindible que l'entrenador de la selecció anglesa parli anglès? Hi ha, en definitiva, algun seleccionador nacional de la Unió Europea que no parli la llengua de la nació que representa? La discussió, com és lògic, es podria acabar aquí, perquè és evident que no hi ha cap selecció de la Unió que tingui un entrenador que no parli la llengua del país, però va més enllà per altres raons. Raons ideològiques, és clar. Les raons de l'espanyolisme català, que titlla d'innecessari en clau catalana tot allò que jutja imprescindible en clau espanyola.

Tanmateix, en el cas personal de Johan Cruyff, per bé que és cert que no parla català -fet vergonyós i inexcusable-, també ho és que l'entén perfectament i que el seu càrrec no obligaria els jugadors a expressar-se en espanyol. Però coneixent el tarannà català -la incapacitat patològica de la majoria de catalanoparlants per mantenir-se en la seva llengua davant d'un interlocutor hispanoparlant-, no hi ha dubte que la llengua "d'ordre" de la selecció catalana seria l'espanyol. I això sí que és inadmissible, perquè la llengua forma part de la imatge que projectem de portes enfora. De la mateixa manera que, per exemple, seria incongruent que la llengua d'ordre de la selecció holandesa fos l'anglès en lloc del neerlandès, també ho seria que la llengua d'ordre de la selecció catalana fos l'espanyol en lloc del català. Quin respecte pot merèixer una llengua que tothom menysté en benefici d'una altra? Quines possibilitats pot tenir el català de ser percebut com a llengua d'ús normal i determinant si fins i tot en les àrees més emblemàtiques de projecció internacional els mateixos catalans el marginen i el substitueixen per l'espanyol? Parlem molt de normalització, però si volem ser un país normal hem de fer el que fan els països normals.

e-notícies , 8/10/2009