La professió d'escriptor és una mica paradoxal, perquè, tot i que és inevitablement solitària, no pot ser exercida sense la participació indirecta de la societat. L'escriptura demana concentració, la concentració requereix aïllament i l'aïllament comporta solitud, però no és possible escriure una sola línia sense relacionar-se amb el món. L'escriptor necessita viure per poder escriure, perquè tot allò que escriu, ho confessi o no, és el fruit d'allò que ha viscut i de les persones que ha conegut. Però no és fàcil conciliar aquests dos mons, i ho demostra la inadaptació social -sovint força ben dissimulada- de molts escriptors. L'escriptor acostuma a ser una persona molt crítica amb el món, un inconformista nat, un ésser permanentment insatisfet. I aquesta insatisfacció -que en molts casos és fonamentada- l'empeny a crear un univers propi per mitjà del qual s'evadeix del món real. Passa, però, que els personatges del seu món imaginari provenen o es nodreixen inevitablement de la realitat, i això li crea un gran conflicte interior, ja que no sap viure sense escriure i per poder escriure necessita viure aquesta realitat que tant critica.

Però encara hi ha una cosa més complicada que ser escriptor, i és ser escriptor català. Quan s'ajunten aquests dos extrems la cosa es complica molt més, perquè a la penúria econòmica de l'ofici d'escriure s'ajunta la penúria de treballar per a un mercat lingüístic que no es caracteritza per la seva voracitat lectora. I és una llàstima, perquè, contràriament al que es diu, no som un mercat petit. Un mercat literari de deu milions de lectors potencials no és un mercat petit, és un mercat formidable per a qualsevol literatura. El problema, per tant, no és de pocs lectors potencials, el problema és de pocs lectors reals. Diguem-ho clar: els catalans llegim poc. Més que els espanyols, és cert, però això no ha de ser un consol. No és amb els qui van darrere nostre que ens hem d'emmirallar, sinó amb els qui van davant. I el problema s'agreuja si parlem de la lectura en català. Els catalans llegim poc en català. No ens adonem de la importància que té per al nostre poble, per a la nostra cultura, per a la nostra llengua i, específicament, per a la nostra literatura, que siguem solidaris amb els nostres autors; aquells autors que es mantenen lleials al compromís voluntàriament adquirit de defensar aquest patrimoni universal que és la identitat catalana. No estic dient que aquests autors siguin mereixedors de cap premi -ningú no ha de ser premiat per defensar la seva identitat-, només demano que els llegim, perquè llegint-los els coneixerem i ens adonarem de l'immens cabal d'energia intel·lectual dels Països Catalans.

¿Ens hem preguntat què seria de la literatura danesa si els danesos renunciessin a llegir en la seva llengua? I de la literatura sueca? Què en seria, d'ella, si els suecs renunciessin a llegir en suec? És amb aquesta autoestima que ens hem d'emmirallar. És aquesta desacomplexada naturalitat que hem d'imitar. Sense mercat no hi ha creadors, ja que un mercat raquític provoca la diàspora dels qui l'haurien de fornir de contingut. I quan això passa es converteix en un verí, tant per a la cultura com per a la llengua que hi pugui haver al darrere. ¿Podem imaginar-nos com seria, de desoladora, la nostra cultura sense escriptors que escrivissin en català? ¿Podem fer-nos una idea del què passaria si els cantautors i els grups de música optessin per escriure les seves cançons en una altra llengua? Ja hi ha hagut molts abandonaments fins ara, en aquest sentit. Ja hi ha hagut molts escriptors que han decidit passar-se a una altra llengua amb l'argument de voler arribar a més gent. "Volem ser universals", diuen. No s'adonen que la universalitat no està en la llengua, sinó en l'obra.

Ens falta autoestima, no hi ha dubte. És una de les mancances que patim. Ens estimem poc perquè creiem, equivocadament, que menystenir el que és propi ens fa universals. Fa tants anys que ens diuen que som poca cosa, fa tants anys que volen associar la cultura i la llengua catalanes al provincianisme i a la limitació de mires, que ens ho hem acabat creient. Però no és veritat. Som una meravellosa realitat. A desgrat d'alguns, és cert. Però una meravellosa realitat. I ho hem aconseguit malgrat una història adversa, malgrat els intents de fer-nos desaparèixer. No hi ha, per tant, cap motiu per al menysteniment. Al contrari. Les adversitats que hem vençut ens han de reafirmar com a poble i ens han de fer reflexionar sobre els molts valors que tenim com a col·lectivitat humana.

e-notícies , 12/10/2009