Tenint en compte que una generació abasta vint-i-cinc anys i que la diferència d'edat entre tots dos només és de catorze, sorprèn que Joan Puigcercós digui que la seva decisió d'excloure Josep-Lluís Carod-Rovira de les llistes electorals d'Esquerra respon a la necessitat de "renovació i canvi generacional" en el partit. Curiós, si més no. Té raó, en canvi, quan diu que a Esquerra li cal una "renovació". I tant que sí! De dalt a baix. Fins i tot les catifes cal renovar, especialment aquelles sota les quals s'hi amaguen els ideals amb què va entabanar als seus votants. El problema és que allò que Puigcercós defineix com a renovació no és res més que continuisme. Continuisme en tots els sentits, ja que la raó de la rivalitat entre ell i Carod no és pas ideològica -tots dos estan encantats amb José Montilla i el PSOE de Catalunya-, sinó honorífica. Saben que han enfonsat Esquerra, que n'han dilapidat el patrimoni polític i que han traït la immensa majoria de les persones que van confiar en ells, però són incapaços d'abandonar la política i malden per perpetuar-se en el poder. El poder. Quantes ignomínies s'han comès al llarg de la història per tal de retenir-lo.

Segons un estudi intern que va transcendir després de la Diada, si les eleccions se celebressin ara mateix, Esquerra es quedaria amb només 9 diputats i se situaria a la cua del ventall parlamentari, per darrere del PP i d'ICV, amb una pèrdua de 12 escons. És a dir, que passaria de 21 a 9 diputats. Això, no cal dir-ho, hauria encès les alarmes de Calàbria, i Carod i Puigcercós haurien començat a moure les seves fitxes. El primer, cada dia més a prop del PSOE català, hauria preparat l'assalt al poder després de les eleccions, i el segon, en assabentar-se'n, hauria esclafat la conspiració com si fos una mosca. Al final, però, qui ha perdut ha estat el partit, perquè tot afany de poder dirimit en públic en lesiona greument la imatge. Cosa que no sembla importar-los gaire. La prova és que Carod, en ser consultat sobre les conseqüències que pot tenir per a Esquerra l'aparició de Reagrupament, ha respost que "això caldria preguntar-ho als màxims dirigents del partit, entre els quals, lògicament, jo ja no m'hi compto". És a dir, que Carod, preveient el cataclisme que Esquerra és a punt de patir, se'n renta les mans i defuig tota responsabilitat. Talment com si ell no tingués res a veure amb la caiguda de la formació, talment com si ell no hagués avalat la política espanyolitzadora del Partit Socialista al costat de Puigcercós i convertit Catalunya en una vulgar Comunitat Autònoma presidida per un delegat del govern de Madrid. Hi ha molta covardia i molta avidesa en aquesta actitud. Covardia, perquè carrega tots els neulers a Puigcercós; i avidesa, perquè espera la caiguda d'aquest i del seu partit per presentar-se ell com a renovador. Puigcercós, per la seva banda -l'altre gran renovador-, no té cap més projecte que controlar l'aparell del partit i perpetuar-se en el poder. Aquesta va ser l'autèntica raó de la seva sortida voluntària del govern. No pas per reflexionar arran de la pèrdua de 350.000 votants, sinó per evitar que hom el foragités de la direcció d'Esquerra. De fet, ja s'ha vist que tot ha continuat exactament igual i que els qui volien reflexió van ser literalment convidats a abandonar el partit.

I és que estem parlant d'una direcció que volia votar a favor de l'Estatut en contra de les seves bases, d'una direcció que ha tingut aquestes bases emmordassades per poder dir que sí al frau del finançament i que ara, vantant-se de ser el paradigma de la democràcia, decideix arbitràriament excloure Carod de les llistes electorals. Tanmateix, aquesta darrera jugada és poc intel·ligent, perquè amb Carod o sense, Esquerra farà aigües en les properes eleccions i la decisió d'abandonar Carod en alta mar només servirà per salvar-li la vida quan el vaixell s'enfonsi.

e-notícies , 15/10/2009