Diu Martin Scorsese que “el cinema, a més de reflectir la cultura d’un país, també en reflecteix la història”. I és cert. De fet, més que la història, el cinema reflecteix la vida, i la vida de les persones està íntimament relacionada amb la seva forma d’alimentar-se. Però hi ha un aspecte encara més apassionant, i és la importància del menjar com a eix vertebrador de les relacions humanes. A Pollastre al vinagre, per exemple, Claude Chabrol, el millor cronista de les interioritats de la petita burgesia francesa, ordeix una trama en què es barregen el menjar, la infidelitat conjugal i el crim. Al final, a través de les seves imatges, comprendrem que la nostra manera de menjar és clarament definidora de la nostra manera de ser, de fer i d’estimar.


El sopar dels idiotes, tot i que des d’una altra perspectiva, també parla de maneres de ser, en aquest cas les d’un grup d’amics que organitzen sopars amb un idiota com a convidat per tal de divertir-se a costa seva. Una nit, però, en només unes hores, l’idiota escollit enfonsarà el matrimoni de l’amfitrió, dinamitarà la relació amb la seva amant, el farà objecte d’una investigació fiscal i li destrossarà la moral. Tot plegat molt propi de l’univers de Goldoni, el gran caricaturista dels costums. Una de les seves comèdies, per cert, La pupil·la, la va escriure expressament per a l’actriu Giovanna Farussi, mare del famós Casanova de qui, dos segles més tard, a l’obra El retorn de Casanova, Arthur Schnitzler en faria un retrat decadent. Alain Delon va protagonitzar-ne la versió cinematogràfica. Sopant amb uns amics als afores de Màntua, el vell Casanova coneix Marcolina, una noia de gran bellesa i d’elevada formació de qui s’enamora perdudament en veure com es posa a la boca, un per un, els grans de raïm primerenc collit a les vinyes del seu oncle. “Aconsegueix-me-la, Amàlia!”, prega a una antiga amant, “Digues-li que sóc un perillós dement escapat del manicomi a qui només l’abraçada d’una verge podria guarir.” Aquesta vegada, això no obstant, el gran entabanador serà l’entabanat, un home que observa impotent i confós com se li esmuny de les mans no només el món que ha conegut sinó allò que la vida sempre li ha negat: la completa felicitat.

El sopar dels idiotes

El retorn de Casanova

Els personatges de Giuseppe Patroni Griffi a Suposem que una nit, tot sopant..., més a prop del teatre de Pirandello, cerquen, en canvi, la seva secreta identitat. Michele i Nina són parella i Max i Ric els seus convidats. Max és l’amant de Nina, i Ric no trigarà a ser-ho. Amb el temps, però, ja separats, serà Nina qui, traspuant sensualitat en cada mirada, en cada gest, en la manera d’assaborir cada mos, anirà totes les nits a sopar a casa de Michele en qualitat d’amant.

Eric Rohmer, menys artificiós, ens parla de persones anònimes enfrontades a les seves contradiccions. A La meva nit amb Maud, Jean-Louis és un enginyer defensor de la fidelitat a qui un amic convida a sopar a casa d’una pediatra divorciada. De sobte, mentre comparteixen l’exquisit sopar de Nadal preparat per Maud, l’amic formula a Jean-Louis aquesta pregunta davant la interessada: “I si demà, o aquesta mateixa nit, una dona tan atractiva i vital com Maud, et proposés...” Jean-Louis no fa l’amor amb Maud per fidelitat a la noia amb qui s’ha de casar, però amb els anys endevinarà que la seva dona ha estat l’amant del marit de Maud.

Com veiem, la taula sempre serà més poderosa, més subtil i més excitant que el llit: sovint el que passa a la part de dalt, no té res a veure amb el que passa a la part de sota.


Descobrir cuina, núm. 39, setembre de 2004