Ja comencen a arribar filtracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol amb relació a l'Estatut de Catalunya per bé que probablement encara trigarà a ser ferma i a fer-se pública. Com informava recentment e-notícies, sembla que la majoria dels magistrats que integren l'esmentat Tribunal -sis de deu- rebutgen el terme nació, els drets històrics i l'equiparació del català amb l'espanyol. És a dir, que, conscients que el galdós i decadent imperi que representen és incompatible amb el reconeixement de la nació catalana, no els queda altre remei que negar la realitat i la història. Ni tan sols el sentit del ridícul els atura. Neguen la nació catalana perquè tenen por i perquè, negant-la, eviten veure's obligats a reconèixer-ne els drets històrics. Si no hi ha nació, els drets nacionals de Catalunya -com va dir José Montilla l'any 2005- no existeixen i tota competència del govern català es transforma en una generosa concessió espanyola que, arribat el cas, pot ser retirada d'immediat.

Però hi ha altres raons per les quals aquest Tribunal està disposat a negar l'evidència, i és que, si no ho fes, Espanya es veuria obligada a replantejar-se la mentida sobre la qual descansa allò que en diu nació espanyola. L'absolutisme és així, s'erigeix en poder hegemònic i es reafirma per mitjà de la claudicació del dominat. Però té un enemic: ell mateix. Sap que és feble i, per dissimular-ho, es mostra galdosament intransigent i autoritari. Per això també necessita que la llengua del dominat sigui una llengua domèstica, de segona, perquè només així es pot permetre el privilegi d'ignorar-la. És en aquest privilegi que s'emparen els jutges espanyols que exerceixen a Catalunya, per exemple. Ells són espanyols i es proclamen monolingües, i, per tal de no haver d'aprendre la llengua pròpia del país on viuen, exigeixen que els autòctons siguin bilingües. En definitiva, es tracta de mantenir la supremacia d'un poble sobre un altre durant tants segles com sigui possible.

Però tot té un final, i el de l'Espanya que defensa el Tribunal Constitucional també. El procés d'emancipació nacional de Catalunya ja és imparable i l'Estatut, aquest símbol grotesc de la subordinació moderna, aquest decàleg del bon minyó al qual s'aferra la classe política catalana per no haver d'anar més lluny, perd adeptes a gavadals cada dia que passa en la mateixa mesura que els guanya l'independentisme. Per això, si Espanya no vol reviure el trauma del 1898, quan va perdre Cuba, Filipines, Puerto Rico i les Illes Mariannes, seria aconsellable que comencés a fer pràctiques de dibuix. El mapa d'Espanya aviat minvarà sensiblement i faria molt lleig que l'espanyolisme no sabés dibuixar la silueta del seu país.

e-notícies , 16/11/2009