Totes les veus que aquests dies critiquen abrandadament l'editorial conjunt que dotze diaris catalans van publicar el passat 26 de novembre no se l'han llegit bé. Empeses per un espanyolisme que els bloqueja el cervell, aquestes veus no s'han adonat de fins a quin punt l'haurien de beneir i sumar-s'hi entusiàsticament. Si l'haguessin llegit bé, haurien vist que no es tracta pas de cap coacció ni de cap ultimàtum, i encara menys d'un trencament de les regles de joc. Al contrari. L'editorial esmentat és la genuflexió més servil que han fet els poders fàctics catalans davant d'Espanya en molts anys i el crit d'alarma més desesperat. I és que mai com ara no s'havia vist tan clar que la independència de Catalunya ja no té aturador, mai com ara no s'havia vist tan clar que el procés d'alliberament nacional que ha iniciat aquest país ja no té camí de retorn. No és estrany, per tant, que els dependentistes estiguin tan amoïnats. Jo, si fos dependentista, també ho estaria en veure cada cop més a prop la fi dels meus privilegis.

L'editorial conjunt de què parlem no és, com se'ns vol fer creure, una iniciativa espontània de les dotze capçaleres catalanes més importants. En absolut. L'editorial conjunt és una operació orquestrada pel PSOE de Catalunya per intentar frenar l'independentisme tot suplicant a Espanya que no ridiculitzi encara més l'Estatut, ja que com més negativa sigui la sentència més inevitable serà la travessia del desert d'aquest partit. "I per què no hi ha hagut cap veu en contra?", pensarà algú. Doncs perquè subvencionar diaris ha de tenir algun avantatge, oi? I si, a més, amb tots els matisos que es vulgui inclòs el de la bona fe, premsa i poder comparteixen interessos ideològics o un sa regionalisme, tot és més fàcil. Així és, consegüentment, com ha sorgit aquesta declaració d'amor autonomista en forma d'editorial periodístic. Al capdavall, no es pot esperar un comportament independent de qui és vocacionalment dependent.

José Montilla i el PSOE de Catalunya, l'home i el partit que van defensar el dret de la Falange a manifestar-se pels carrers d'Arenys de Munt i que, alhora, van menysprear el dret dels ciutadans d'aquell municipi a expressar la seva opinió per mitjà de les urnes es troben ara desbordats per la força dels referèndums independentistes que se celebraran properament. Malgrat els impediments polítics, malgrat les amenaces de la fiscalia, malgrat els intents de ridiculització, malgrat la conspiració de silenci mediàtic entorn la campanya del 13-D, els referèndums van endavant i al febrer i a l'abril en vindran més. No pot ser de cap altra manera, atès que, davant la inoperància dels seus gestors polítics, la societat catalana ha agafat el bou per les banyes i ara és ella qui marca el full de ruta a seguir, ara és ella qui, desemmascarant desacomplexadament l'ambigüitat, està obligant les forces polítiques a pronunciar-se dient si estan a favor d'una Catalunya subordinada o d'una Catalunya lliure. La primera està condemnada a la desaparició, la segona a convertir-se en un nou Estat europeu. Que cadascú triï el seu lloc.

El Singular Digital , 1/12/2009