Una mica d'ego és necessari, vital n'hauríem de dir, per fer-se respectar, però l'excés d'ego provoca rebuig i condueix directament a la solitud. Així és com acaben moltes persones que en un moment de la seva vida han exercit alguna mena de poder. Confonen el respecte que mereix el càrrec que ocupen amb l'admiració vers la seva persona, i quan perceben que poden perdre el primer malden per retenir-lo o per ocupar-ne un de semblant. Diuen algunes persones -persones que el coneixen- que Josep-Lluís Carod-Rovira té un ego molt gran, i és possible que sigui així. Jo no ho sé, però sembla evident que la solitud actual de Carod té curiosos elements de connexió amb aquesta percepció. No cal ser una llumenera per concloure que Carod és avui el polític governamental més sol de tot Catalunya. Abandonat per la direcció del seu partit, una direcció que ja no li havia fet costat en les hores baixes, i rebutjat per aquells que hi confiaven i que ara se senten traïts, Carod ha esdevingut una caricatura de si mateix. Si més no, la caricatura que en fa el programa Polònia a TV3 i que és l'antítesi d'un líder polític. És a dir, la d'un home tou, dòcil i fàcilment manejable a qui se li permet de viatjar pel món -34 viatges en tres anys amb un balanç desolador- a canvi que glosi infatigablement José Montilla. Carod, per tant, és presoner del seu ego, perquè, per fabricar-se un futur honorífic, necessita cantar les excel·lències de Montilla nit i dia.

El problema és que Montilla té els dies comptats com a delegat d'Espanya a Catalunya. El segon tripartit ja va néixer mort i no n'hi haurà un tercer, i amb Montilla a l'oposició el futur d'en Carod es presenta tan fosc com la gola del llop. Per això, ara que encara pot, Carod, fent seu el discurs del Partit Socialista, menysprea l'independentisme que no s'agenolla amb l'esperança que algun incaut piqui l'ham i li faci confiança. Però té mala peça al teler, perquè aquells que més suport li van donar i que més confiança li van fer ja no en volen saber res.

Per altra banda, va ser molt il·lustratiu que rebutgés fer la conferència "Adéu al nacionalisme, visca la nació" a la sala d'actes d'Òmnium Cultural, com li va oferir Jordi Porta, i que exigís la Pedrera. Ho dic, perquè l'acte, a Òmnium, hauria sortit de franc; a la Pedrera, en canvi, va costar 4.000 euros que l'entitat s'ha vist obligada a pagar. Deuen ser així de cars els capricis d'en Carod quan paguen els altres. El seu argument, com explicava El Punt, era que la sala d'Òmnium no és prou gran. Cosa que resulta absurda per dues raons. Una, perquè no es tractava pas d'una conferència privada. Hi havia tots els mitjans de comunicació i han estat aquests els que, independentment de les dimensions de la sala, han difós les seves paraules, fins al punt que sense ells no hi hauria hagut conferència. I dues, perquè la immensa majoria dels 400 assistents eren representants polítics i sindicals que difícilment hi haurien anat si no haguessin estat convidats. En definitiva, l'acte de la Pedrera va ser una posada en escena durant la qual, malgrat remarcar que parlava a títol personal i no pas com a vicepresident del govern -per què no s'ho pagava ell, aleshores?-, Carod es va presentar en cotxe oficial i envoltat de tot el seu equip de col·laboradors. "Feu-me confiança", va demanar. No deu saber que la confiança no es demana, es guanya.

e-notícies , 3/12/2009