Un dels al·licients de la consulta independentista que se celebrarà el 13-D a 170 municipis de Catalunya és el reguitzell de tòpics amb què l'espanyolisme català, ja sigui de dretes o d'esquerres, pretén neutralitzar-la. L'única diferència entre l'un i l'altre és que mentre el primer l'ataca visceralment, el segon ho fa admetent-ne la legitimitat però desacreditant-la sibil·linament. És a dir, brandant amb fervor religiós un Estatut que ofèn la intel·ligència de tota nació amb consciència de ser-ho, pronosticant terribles fractures socials i recorrent, en definitiva, a l'estratègia de la por. Hi està obligat, és clar, per poder amagar sota paraules esponjoses, com ara complicitat, cooperació o solidaritat, allò que no és res més que una profunda dependència emocional d'Espanya. Per això, si hi ha una cosa que tem és veure's obligat a pronunciar-se sobre quin estatus polític vol per a Catalunya: independència o dependència. Ell vol la dependència, ja ho sabem, però aquest és un mot tan lleig i tan mal connotat en psicologia que no té més remei que demanar una tercera via. Però, és clar, quina via? Tota nació, com tota persona, només pot ser una d'aquestes dues coses: o dependent o independent. En això no hi ha terme mitjà, ja que tant la mitja dependència com la mitja independència són en realitat una clara expressió de dependència i, per tant, l'antítesi de la independència. Arribats a aquí, es comprèn que l'espantat dependent intenti justificar la seva addicció a Espanya definint-se com a "molt català". És ben propi de l'espanyolisme acomplexat, això. Ens parla de convivència, sí, però d'una convivència subordinada. Subordinada a un Congrés espanyol i a una dotzena d'individus asseguts en un tribunal de Madrid. Quin descans no haver de ser "molt" català, sabent-me senzillament català.