Víctor Alexandre, escriptor i periodista català, va arribar a convertir-se en un bon amic gràcies al fet que una tercera persona, també amiga, em va obsequiar l'any 2000 amb un exemplar de Jo no sóc espanyol (1999). Vaig llegir les entrevistes del llibre d'una tirada i vaig quedar enganxat amb el seu autor. En una entrevista sembla que l'element fonamental és la persona entrevistada, però si qui la fa és algú amb criteri i, a més, com és el cas d'en Víctor, brillant i bon escriptor, l'èxit se l'emporten pràcticament a un 50%. Més tard, el 2003, es va traduir a l'espanyol amb el títol de Yo no soy español.
 
Em vaig proposar conèixer l'autor d'una obra tan interessant, seriosa, compromesa i amb un títol tan provocatiu. A través de la seva editorial, Proa, ho vaig aconseguir fàcilment. A partir d'aquell moment, la nostra relació ha estat fluïda i s'ha convertit en una bona amistat. He seguit amb gran interès els seus títols següents: Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), Senyor President (2004), El cas Carod (2004, també traduït a l'espanyol) i TV3 a traïció (2006), entre d'altres. Quan va publicar La paraula contra el mur (2006) vaig considerar que el seu tema depassava l'interès estricte dels Països Catalans i podia ser útil com a instrument dialèctic en qualsevol altre país sotmès al nacionalisme espanyol, como ara Bascònia. A través de Nabarralde i de la editorial Pamiela, vam fer-ne possible la seva traducció a l'èuscar i avui ja es pot llegir en aquest idioma amb aquest títol: Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007).
 
Ara acaba d'aparèixer una nova obra d'en Víctor i amb un format similar al de Jo no sóc espanyol, és a dir, un llibre d'entrevistes. Es tracta de Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). El treball consisteix en vint converses amb persones que tenen com a característica comuna no ser d'origen català. Es tracta, per tant, d'immigrants. És un text fascinant al qual se li pot aplicar el mateix criteri que a Jo no sóc espanyol i les aportacions de l'entrevistador són equiparables a les dels entrevistats, o potser més en algunes ocasions.
 
D'entrada, el títol d'aquesta nova obra d'en Víctor mereix un comentari. Té molta substància que una obra que es dedica en la seva totalitat a recollir opinions i parers de persones no nascudes als Països Catalans i procedents d'altres cultures tingui un títol similar al que Joan Fuster va escriure el 1962: Nosaltres, els valencians. L'obra de Fuster és una reflexió profunda sobre el País Valencià, la seva història, el seu entramat social en l'època en què va ser escrit i les seves perspectives de futur. En la seva obra, Fuster tracta de treure a la llum les característiques pròpies -llengua, cultura, costums, etc.- del País Valencià i els seus habitants. En altres temps se n'hagués dit la seva essència. Cal, per part d'en Víctor, valor i confiança en si mateix i en el propi país per emprar un model com aquest en el títol del seu llibre.
 
Víctor Alexandre parteix d'un fet real i irreversible, com ho és la massiva immigració rebuda als Països Catalans en els darrers seixanta anys. Primer van ser migracions des d'Espanya, avui ho són d'arreu del planeta.
 
La societat catalana és oberta, amb una cultura social i democràtica forta i, llevat de casos extrems de guetos o bosses d'immigrants aïllats, aconsegueix el miracle d'integrar en el seu àmbit lingüístic i cultural molts dels nouvinguts. El senyal d'identitat que (auto)defineix amb més consistència la societat catalana és l'ús de la llengua. És a dir, que quan un nouvingut parla català i l'usa en les seves relacions quotidianes és considerat, per part de la societat d'acollida, com a "propi".
 
En teoria tot això és molt bonic, però terriblement innocent. En els nivells d'immigració en què ens movem, pretendre que una nació no normalitzada, un país sense aquest instrument fonamental d'integració i cohesió que és l'Estat, pugui assolir resultats d'èxit resulta força utòpic. No obstant això, el repte que es planteja Víctor és explicar com una societat cívica forta -com ho és la catalana- pot accedir a fites importants en el camp de la integració tot i no gaudir d'Estat propi.
 
Les entrevistes són variades en tots els sentits. Hi ha persones de tots els continents, inclosa Oceania. Hi ha una gran diversitat de professions i el ventall d'edats és igualment molt ampli. També són diversos els llocs on viuen els entrevistats: el Principat, les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord, és a dir, tots els territoris de llengua catalana llevat d'Andorra, la Franja de Ponent i l'Alguer, per bé que s'esmenten. Tots presenten un element comú: haver acceptat els Països Catalans com la seva nació adoptiva, el català com el seu idioma de vida i la cultura catalana com a referent bàsic.
 
Jo havia llegit abans el llibre de Patrícia Gabancho El preu de ser catalans i, tractant-se d'una persona argentina de naixement i formació, m'havia sorprès el seu coneixement de la societat catalana i de la seva llengua i cultura. Malauradament la seva opció, tot i ser d'origen hispanoparlant, no és gaire habitual, i el seu cas és excepcional pel nivell d'implicació que manifesta. L'entrevista amb Patrícia Gabancho trenca el gel en el llibre d'en Víctor. És una entrevista magnífica, potser la més potent del llibre.
 
Els reptes que planteja en Víctor a tots els entrevistats sempre fan al·lusió al seu origen, a la seva feina i a la seva opció vital a Catalunya. No totes les entrevistes tenen el mateix nivell ni el mateix interès; suposo que la posició i les expectatives del lector influiran força en la valoració dels resultats individuals. En tot cas ofereixen una informació molt valuosa sobre la situació i els conflictes dels seus països d'origen (Marroc, Senegal, Irlanda, Sud-àfrica, Iraq, Palestina, Japó, Índia, Estats Units...).
 
Els camins pels quals avança l'esdevenidor del nostre món, amb les migracions com a fenomen quotidià i cada cop més ampli, així com la situació dels Països Catalans com a nació sense Estat, obliguen que sigui la mateixa societat cívica qui carregui sobre les seves espatlles responsabilitats que en les nacions normals són realitzades per l'Estat. La catalana es mostra com una societat bastant forta, encara que amb importants mancances d'autoestima. Així es percep, si més no, de les opinions dels entrevistats. Li falta, com a la nostra, la basconavarra, aquest plus que suposa la capacitat de concretar una estratègia vàlida cap a la independència. Totes dues pateixen d'un plantejament polític que encerti el moll de l'os de la qüestió i sigui capaç de mobilitzar coordinadament les seves forces respectives -que són moltes en ambdues situacions- de manera efectiva en l'assoliment del seu Estat propi a Europa i al món.
 
Aquests nouvinguts que s'integren en la cultura catalana, que adopten la llengua com a seva i que assumeixen la seva trajectòria i memòria històrica, formen part fonamental dels Països Catalans del present i del futur; d'aquí el títol de l'obra: Nosaltres, els catalans.

Luis Martínez Gárate
Nabarra , 24/4/2008